dijous, 13 de gener de 2022

allà on mires

Si sabés com, lluitaria
per la matèria indefensa que ets
quan el sofriment t'abat.
GLÒRIA CALAFELL

Contràriament a la capacitat de sacrifici que demana tothom en encetar el nou any l’esport que més practiques ha acabat sent la indiferència. No una de qualsevol, sinó la més crua. Aquella que vas avivant voluntàriament de despreocupació. I això t’ha permès desenvolupar la curiosa musculatura de posposar-ho tot. Despullar-te d’exigències. Has desplaçat la voluntat per una mena de força supersticiosa que puga posar cada cosa al seu lloc. Un ànim desplaçat, convers a una mena d’univers astrològic, fàcil d’interpretar i que coopera diligentment a cada resposta que demanes: la llum del dia que travessa el finestral escampa promeses de claror sobre coses que imagines; les molletes de pa escampades sobre el marbre de la cuina multipliquen les ofrenes que vindran rere la gana; l’escampadissa de papers sobre la taula són un trencaclosques que suggereixen, aleatoris, la propera producció de versos. Pots fer una versió aprofitable sobre qualsevol esdeveniment intranscendent i aconseguir indicadors fiables que et guien pel camí de la consideració que no arriba. Allà on mires sempre tens, enganxada a la retina, una brillantor aquosa, emocionada. Una d’aquelles que entela la funció més racional dels sentits, que encega les alertes sobre la tragèdia que aviat acabarà trucant a la porta.