EL TEU NOM ÉS UN ÉSSER VIU (Poesia)
"Es tracta d’un recull de proses poètiques que tenen com a eix temàtic l’amor, el desig, la sensualitat i l’erotisme. El llibre es llig com un diari íntim o com una col·lecció de breus epístoles adreçades a un tu que des del mateix títol intuïm que es tracta de la persona per la qual batega el cor del poeta."
Manel Alonso i Català
Xavier Aliaga
"Josep Manel Vidal no escriu amb paraules que contenen només conceptes, ho fa amb paraules que contenen sensacions i per això omple els seus escrits de vivències com una manera d’apropar-nos al seu univers, un univers íntim en el qual tot és fluid com l’aigua, a vegades en forma de pluja, a vegades en forma de poal d’aigua bruta, de font que ja no raja o, fins i tot, en forma d’ànima líquida."
Ricard Garcia
"Els textos de Josep Manel estan farcits, per tant, de descricpcions minucions i d'imatges sensorials esplendoroses. (...) Tenim al davant, en definitiva, les eternes reflexions dels poetes fetes amb una sensibilitat i un domini de la paraula envejables."
Ximo Corts
17è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles. Vila de Puçol.
La fràgil arquitectura dels teus gestos és un recull de textos de prosa poètica que miren de pintar la sinuosa trajectòria de l’esforç per estimar. És el plànol geogràfic d’uns camins que mai no són rectes. D’extensions de llargs deserts de silencis. D’oceans de sal que creixen als llagrimalls. Del desig que ens cerca i ens abandona com les llepades indecises de les onades sobre l’arena de la platja. D’aqueixa passió —de vegades joia, de vegades tragèdia— que sembla que ens fa morir i, en realitat, ens torna al món més vius que mai.
"Per tant no és gens estrany que l’autor de "La fràgil arquitectura dels teus gestos" no només descrigui el que sent amb belles i suggeridores imatges, (...) sinó que a més es fa –i ens fa- un munt de preguntes i de reflexions sobre el dolor de viure, la mudança dels sentiments i el pas del temps -la vida en trànsit diu el poeta-, la fragilitat de l’home, i, fins i tot, la mort en forma d’orfandat, és a dir, la mort vista des de l’òptica d’aquell que queda sol sense remei."
Ricard Garcia
"Aquesta força lírica se sosté en el llenguatge, en la capacitat que l’autor té per a construir imatges, per a crear des de la primera línia del llibre una atmosfera amb la qual atrapa el lector fins la darrera paraula; en una manera personal de dir amb la qual intenta arrabassar-li el títol a Ausiàs March que es considerava el més gran amador; fins i tot amb expressions poètiques d’altres, que sens dubte li són referents i mestres, sense que res grinyole en el poema: «Assumiràs, si vols, el patrimoni de la pena». Manel Alonso i Català
LA LLUM DE LES ESTRELLES MORTES (Narrativa)
Premi Soler i Estruch de Narrativa 2016. Castelló
"Coneixia la seua vessant diguem-ne més poètica i vaig pensar que els seus relats seguirien aquesta senda coneguda. Però la meua sorpresa en llegir-lo és que el llibre no té res a veure amb la seua ben valorada prosa poètica. El llibre s'endinsa pels revolts de la literatura fantàstica, a vegades sinistra, angoixant, inquietant, sorprenent... " Toni Cucarella
"La llum de les estrelles mortes és un fris on l’autor hi ha esculpit deu meravelloses històries amb les seves parts fosques però també amb les seves reminiscències lumíniques." Àngels Marzo
AQUELLES SOLITUDS D'ON VENÍEM (Poesia)
Premi de Poesia Festa d'Elx 2017
"Em talle sovint amb els desperfectes d’aquella trencadissa. Però, què vols? No sé renunciar al costum de mirar-te amb els peus descalços. I si tanque els ulls encara ve el teu record i m’abraça per darrere."
"La dificultat i el mèrit d'aquest poemari rauen precisament en el fet d'haver sabut construir uns tex tos a partir d'una temàtica ja conegu da i explorada, amb unes noves parau les i unes noves imatges, des d'una nova veu que sap transmetre l'essència de cadascun dels passos, dels estats, de les sensacions." Gemma Bartolí
"Aquelles solituds d’on veníem no és un llibre apte per al amants de productes ensucrats, ho és per a aquells que han sobreviscut amb enteresa a les petites i grans desfetes de la vida." Manel Alonso i Català
XX Premi de Poesia Maria-Mercè Marçal 2018
"L’autor se la juga transcendint el que normalment s’anomena prosa poètica i va una mica més enllà. El seu no és un lirisme que es circumscriu al metre, sinó més aviat que s’amara de la forma particularíssima amb que l’autor combina els elements que conformen i integren cadascun dels seus trenta-sis textos”. Àngels Marzo
"La capacitat de Vidal no només per dibuixar imatges verbals sinó per transmetre-les d’una guisa meridiana i emocional és innegable: “I que vaig bevent-me els instants que no sé res de tu, i acabe embriac de melangies”. No sé quin dels meus set barrets treure’m, ara mateix. " Anna Carreras
"Josep Manel Vidal mostra la seva maduresa com a poeta -velat, suggeridor, intents. En aquesta obra ha assolit un alt nivell literari. Al meu entendre, és una promesa clara -que ja comença a ser realitat-, en el camp de les lletres catalanes." Jordi Pàmias
"L’endemà de totes les fosques, exercici d’una singular forma poètica que ullprèn per la seva honestedat, harmonia i magnetisme." Enric Umbert-Rexach
TOTS ELS DIES SERAN SETEMBRE (Narrativa)
Obra guanyadora del Premi de Narrativa Vila de Puçol 2021
Vicent és un escriptor compulsiu. Creu fermament que, si no fa servir les paraules, allò que li passa no ocorrerà de debò. Per això pren nota en una petita llibreta de cada cosa que té al davant, de cada record, propi i aliè, convençut que així trobarà l’argument per a la gran novel·la que està entestat a escriure des que era un xiquet. Així li ho confessa a una fascinada Martina, en la seua primera i intensa trobada. Una nit de coneixença on el passat i els secrets de cadascun van farcint-los d’expectatives. Però la vida imposa girs de guió que no poden saltar-se. Imprevisions i canvis que trenquen l’organització dels millors propòsits. I que fan trontollar l’èpica d’aquell final que esperàvem.
En Tots els dies seran setembre descobrirem quinze relats amb un mateix denominador: com resulten de persistents els instants de la contrarietat i la desfeta en la vida dels seus protagonistes.
"Josep Manel Vidal té una prosa amb una personalitat ben definida, juganera, amb la qual gaudix amb el joc dels dobles sentits i de les al·legories. És un addicte a un lirisme ben construït sense conservants funestos ni edulcorants artificials. És una prosa madura, equilibrada, no l’empra només com una eina de comunicació, d’expressió, amb ella busca l’harmonia, l’equilibri, la bellesa." Manel Alonso i Català
