tag:blogger.com,1999:blog-36790244180042922172024-03-26T19:41:39.695+01:00filant primJosep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.comBlogger204125tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-53274356337449030232024-03-26T19:30:00.001+01:002024-03-26T19:30:31.736+01:00qui de casa se'n va<p style="text-align: right;"><i></i></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><i><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjz5ZYkMqHVGnLa97HzXMuuGx4F0sxKkKg5eSwjwxcrzi7HMmGZctGwx-Q6VTwKpC4wylrPtGGOY0m15IA4u-7XeOabC4rzNA2JMke96xtQEEYv5s7iZ2wCM2z-u_RXZzb0RcCksqt5TIKr_AZmMicKts8ziEaTIsvYfZNO1tZMGCorioSKnKrgoH-0a3rb/s2048/qui%20de%20casa%20se'n%20va.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="1536" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjz5ZYkMqHVGnLa97HzXMuuGx4F0sxKkKg5eSwjwxcrzi7HMmGZctGwx-Q6VTwKpC4wylrPtGGOY0m15IA4u-7XeOabC4rzNA2JMke96xtQEEYv5s7iZ2wCM2z-u_RXZzb0RcCksqt5TIKr_AZmMicKts8ziEaTIsvYfZNO1tZMGCorioSKnKrgoH-0a3rb/s320/qui%20de%20casa%20se'n%20va.jpeg" width="240" /></a></i></div><i><br /><br /></i><p></p><p style="text-align: right;"><i>“I morir deu ser deixar d’escriure”</i></p><p style="text-align: right;"><i>JOAN FUSTER</i></p><p><br /></p><p><br /></p><p style="text-align: justify;">Podríem dir que ha estat així. <a href="https://tonicucarella.blogspot.com/" target="_blank">Toni Cucarella</a> ha tornat. D’allà d’on molts no l’haguérem deixat eixir. De la casa de les paraules. I torna per la porta gran. De la mà de l’editorial Amsterdam. I, de retruc, ens ha fet tornar a tots a aquell lloc del record que la novetat, sovint, s’entesta a dir que no existeix. En fer protagonista el llenguatge, Cucarella ens assenyala el camí. Tot d’expressions que encaixen en cadascun dels panys que obrin la porta a la infantesa. I la fan amable, malgrat moltes de les amargors que l’amaniren. Rere les paraules veus la gent que ja no hi és, però que tu tens acumulada de records a l’andana de la memòria. Les paraules que van il·luminant els racons d’aquell passat que ara et sembla idíl·lic. Et torna la veu i el desig de <i>“sentir el gust de la sal a la boca”</i>. Vols tornar a tot allò perquè et creus més viu en aquell passat que en aquest present exhaurit de promeses, amb més pretèrit que esperances. </p><p style="text-align: justify;">Una novel·la farcida amb personatges que se’t queden a viure entre totes les trames llegides. L’oncle Cep i el seu orinal d’històries pudents. La Petra Devís, més filla de la gran puta que totes les que treballaven al carrer de les Xiques de Xàtiva. El Tarek, propietari d’una llibreria (boutiquerie) a París. </p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.ambrallibres.com/cat/libro/qui-de-casa-se-n-va_1451010" target="_blank">“Qui de casa se’n va”</a> és, en aquest llibre, una dita implacable. Tancar el cercle de la vida, la que vas encetar en un lloc concret i que ha anat avivant-se de situacions emocionals que condicionarà la resta de l’existència. Insistint-te en una tornada impossible. No al lloc, sinó a tots aquells apunts d’allò que vas ser. Lluitant contra el temps, que ho mata tot tan bon punt ho toca. I ser-ne sabedor, a la força, que no podràs mai restablir res d’allò que vas sentir. Perquè la novetat no sap empeltar-se de nostàlgies. La memòria és l’única casa. Però la memòria també traeix.</p><p style="text-align: justify;">Llegir amb delit l’estada al París de després de la guerra, fugint de l’odi. I contada com si fos una d’aquelles novel·les policíaques, amb el detectiu descregut, obcecat amb aquell Orestes Ballester, el poeta revolucionari, mentre travessa vides i carrers, sense cap afectació per l’entorn ni per les persones amb les quals es troba, perquè mai no li tornen allò que va viure amb la intensitat que recorda. (La imatge de la coberta em recorda aquella novel·la de Simenon, <i>“L'home que mirava passar els trens”</i>, i ho veig com un merescut homenatge).</p><p style="text-align: justify;">D’on ets, realment? L’estima marca el camí. L’origen ets tu mateix. El recorregut que fas no és altre que la recerca d’aquell origen que vas posar a totes les coses. Que se’t va imposar, més bé. I que vols trobar malgrat tota aquella colla de malparits que no han fet altra cosa que emboscar-se al teu voltant per treure’t l’alegria del viure. </p><p style="text-align: justify;"><i>“Qui de casa se’n va”</i> és la celebració d’una tornada. Quina gran sort tenim de recuperar el Toni Cucarella, de saber-lo, una vegada més, <i>“escriure a bots i barrals com en una llevantada”</i>.</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-46468386057682847532024-03-25T06:00:00.001+01:002024-03-25T06:00:00.258+01:00<p style="text-align: right;"><i>“La sort d’emmudir”</i></p><p style="text-align: right;"><i>MAURICE BLANCHOT</i></p><p><br /></p><p><br /></p><p style="text-align: justify;">Penses a desfer-te’n d’aquesta activitat que fas de romandre davant l’ordinador, cada matí, per veure si s’han produït canvis en la notorietat que necessites a les xarxes en la teua condició d’escriptor. Una notorietat que, lluny de resultar-te profitosa, et fereix. Aquest finestral et treu la pau. Et distreu, més bé. I t’obliga a interactuar amb un món embogit, habitat per éssers histriònics que volten de manera permanent el conflicte, com les arnes a la llum, i la seua cridòria impossibilita la serena actitud de la reflexió. Necessites un ordre emocional concret. No pots esdevenir la constant d’una exigència que, en el fons, et resulta ingovernable. Que et ve imposada sempre des de fora. Aquella selecció que mai no has fet de missatges i que trobes sovint, et treu la voluntat més profitosa. Prens en consideració passar al silenci. Ja no pots més amb les vores esmolades. Necessites mantenir-te invicte sobre aquest estat de crisi permanent que imposen els altres.</p><div style="text-align: justify;"><br /></div>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-68020263218726167032024-03-09T21:33:00.001+01:002024-03-09T21:33:35.954+01:00amb deu o sense<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgwhQzMNA2XsjYSR_89VqLb3P_YzpAO7A3tqfmBwUU4QR78vFmUDvmqukUFuc2MZg712XMZlwQ_op6dx43Jwj1hfR883YHL2hYvmIAsAT7Sr4tFjmL8KM1m_3MHdalq3ojq3b1n5Ys7TEcx5gE7eTp3SYhSQY4ORniNv4TAM47KUu-m9NH5uw81fbAMXALH/s1080/amb%20deu.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1080" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgwhQzMNA2XsjYSR_89VqLb3P_YzpAO7A3tqfmBwUU4QR78vFmUDvmqukUFuc2MZg712XMZlwQ_op6dx43Jwj1hfR883YHL2hYvmIAsAT7Sr4tFjmL8KM1m_3MHdalq3ojq3b1n5Ys7TEcx5gE7eTp3SYhSQY4ORniNv4TAM47KUu-m9NH5uw81fbAMXALH/s320/amb%20deu.jpeg" width="320" /></a></div><br /><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;"><br /></div><div style="text-align: justify;">He acabat el llibre de cartes creuades entre Torralba i Villatoro <i>“Amb Déu o sense. Quaranta cartes creuades”</i>. Fragmenta Editorial. El conjunt m’ha resultat fluix i decebedor. Potser perquè en principi esperava una controvèrsia, un combat dialèctic més radical que hagués ajudat realment a definir postures. Si més no, la meua. I, per contra, m’he trobat un diàleg entre dues persones, una convençuda de la seua fe i l’altra envejant-la sense tenir-la, que no acaben de trobar-se el to per fer més profitosa la divergència. Això fa que tot semble una mena d’aproximació, de desig d’entesa, de confluències que es busquen, de pujada de sucre en moltes ocasions, que obliguen a saltar pàgines, per redundants. El final, escrit al voltant de les festes de Nadal, és repetitiu. El pes abassegador del calendari ofega la raó i tot és un brou espesseït de bons desitjos. No ofereix la transgressió necessària per a esperonar el pensament. En canvi, hi ha hagut un parell de cartes on he pogut gaudir d’allò més, amb el tema del mal que, al meu entendre, va al moll de l’os sobre l’existència de Déu. Sobre la justificació de la teologia que el manté. Potser Villatoro, llastat per les circumstàncies personals, no acaba d’oferir l’equilibri que necessita aquell diàleg: una profitosa controvèrsia que ens obligue a treure raons que pensàvem que no teníem. Que ens obligue a posicionar-nos, a revisar-nos com a lectors que també necessitem respostes. I, en el meu cas concret, respostes que puguen servir-me per a aclarir aquest trànsit vital orfe de transcendències. No sé si m’he explicat amb aquest text. L’escric d’una tirada, quasi sense pensar. Des del ventre. Un pèl molest per no haver pogut acabar el llibre amb l’entusiasme amb el qual l’encetava, perquè m’he cansat de llegir-los pegant voltes sobre el mateix. Torralba s'encoratja en els seus arguments quan Villatoro l’obliga amb el seu escepticisme meditat. En canvi, quan només expressa nostàlgies i desitjos que no pot complir, Torralba l’adoctrina, es presenta com a autor d’un catecisme antic, de vegades amb argumentaris superats. Com si no trobés la manera o com si li resultés més senzill recórrer a allò que tots sabem i que hauríem d’acceptar sense remei. Des del meu punt de vista el llibre no acaba de complir amb la seua funció, potser per haver estat massa improvisat. En algun moment l’editor va considerar que la digressió lliure podria encaminar-lo. Però no ha estat així. Al final sembla que hi ha dos buits: un fonamentat en un misteri que sacralitza sense encomanar-se de lògica i l’altre en l’absència de transcendències que podrien ajudar-lo a acceptar la part més ombrívola de les coses.</div>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-71084711135291932022024-03-05T19:15:00.000+01:002024-03-05T19:15:36.331+01:00demà, demà i demà<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgHAZGHPKChHWD-3k4ENsl9U43a7PpW-iNT_t1HFxYFy9KdzpuacdguzR_kmp2fgOD8z1nqm4vjBVg0EJFJ3zF3e6rLCSqBp5l7h8t-yn5qVbIhHCrk7uZXcTyt4lEJ2pCieyMZcDXnepbhq05kk3rhBKeSO4PSQSIBploMP3YnJMdfVvBgSWgivVC637ht/s2048/dema%CC%80,%20dema%CC%80%20i%20dema%CC%80.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="2048" data-original-width="2048" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgHAZGHPKChHWD-3k4ENsl9U43a7PpW-iNT_t1HFxYFy9KdzpuacdguzR_kmp2fgOD8z1nqm4vjBVg0EJFJ3zF3e6rLCSqBp5l7h8t-yn5qVbIhHCrk7uZXcTyt4lEJ2pCieyMZcDXnepbhq05kk3rhBKeSO4PSQSIBploMP3YnJMdfVvBgSWgivVC637ht/s320/dema%CC%80,%20dema%CC%80%20i%20dema%CC%80.jpeg" width="320" /></a></div><br /><p style="text-align: justify;"><br /></p><p style="text-align: justify;">La novel·la <i>“Demà, i demà, i demà”</i> de la Gabrielle Zevin, amb traducció d’Ernest Riera, m’ha paregut molt semblant a la feixuga inversió de temps que et cal per a completar un d’aquells jocs, dels quals parla la història. L’etiqueta de fenomen literari em va poder. Això i que està publicada per Periscopi, que sempre és garantia de qualitat. Però no he trobat cap element d’immersió. Entenc que es tracta d’un treball que poua en aquesta contemporaneïtat, feta d’evasions, dotant el disseny de videojocs amb una èpica i un tractament fins i tot transgressor que no acabe de comprendre ni de compartir. La recreació de mons ficticis a partir de clàssics de la literatura que no sé en quin moment de la seua atrafegada vida han pogut llegir-se, vol elevar l’argument fins a quotes que el situen en un nivell determinat d’acceptació per segons quins lectors. Supose que tinc un munt de prejudicis en aquesta qüestió i que hauré d’exorcitzar. Una incapacitat que arrossegue cada vegada que algú mira d’acomboiar-me amb una partida d’aquells jocs histriònics i sense aparent més objecte que distreure les hores d’una manera addictiva. I em fa lamentar el munt de temps que deixe perdre sobre aquella tasca i que m’aparta del que hauria d’estar fent realment. És una sensació idèntica a la que he tingut llegint aquest llibre. Haver estat sotmés al seu excés, sense que m’ho pogués permetre.</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-31048431761291432972024-03-03T21:34:00.001+01:002024-03-04T18:02:39.377+01:00yo que nunca supe de los hombres<p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjc4N_vZMxDFKJw0mmJKLwG_-qxRgFWNh05R8sRWO87ncM-dzsEWh-bNTniNOD47RdI9QQhXPNuC-_MbYBHsDi8ZktzSCJ-F3xMKMplZfBRuDBR5Tb7hMlFruYegaqRfOcteU7vjdgadmkOd97SPTEeluI7tI-0j8HAUjFNvBX5NVkgqgBpsb_pnaefRnzS/s1091/yo%20que%20nunca%20supe%20de%20los%20hombres.jpeg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1091" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjc4N_vZMxDFKJw0mmJKLwG_-qxRgFWNh05R8sRWO87ncM-dzsEWh-bNTniNOD47RdI9QQhXPNuC-_MbYBHsDi8ZktzSCJ-F3xMKMplZfBRuDBR5Tb7hMlFruYegaqRfOcteU7vjdgadmkOd97SPTEeluI7tI-0j8HAUjFNvBX5NVkgqgBpsb_pnaefRnzS/s320/yo%20que%20nunca%20supe%20de%20los%20hombres.jpeg" width="317" /></a></div><span style="font-family: inherit;"><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: inherit;"><br /></span></p></span><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: inherit;">Quaranta dones tancades en una gàbia, a un soterrani. I custodiades per homes amb els quals no poden interactuar sense patir el dolor dels seus fuets. No saben on són ni el propòsit del seu captiveri. No hi ha res al seu voltant que puga donar-los cap senyal. Ni evidències del pas del temps que no vegen en el seu propi cos. L’abans encara és intacte en la memòria. Flaixos que mantenen vius. Però mai no arriben a saber per què són presoneres. Només una d’elles, nascuda en captiveri, no conserva aquell passat, la protagonista que relata la història. I, de sobte, la llibertat. Els carcellers desapareixen inexplicablement i descobreixen que, el món exterior, és tan terriblement buit com el que han viscut empresonades. </span></p><p></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: inherit;"><a href="https://en.wikipedia.org/wiki/Jacqueline_Harpman" target="_blank">Jacqueline Harpamn</a>, d’origen jueu, ha viscut l’experiència de l’antisemitisme. I tota aquella tragèdia sura entre les pàgines d’aquesta història. La supervivència com a únic objectiu. Mantenir-se vives. Guardar en la memòria allò que vam ser per apuntalar l’esperança de tornar-hi. La lluita (la rebel·lió interior) per trobar els apunts del món que érem. Quines possibilitats tenim de viure en un món sense referències? </span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: inherit;">Escrita amb una prosa que enganxa des de la primera línia, fluida i perfecta, farcida de reflexions colpidores i roents i que es presenta com una història distòpica i apocalíptica. Malgrat que no deixa de ser una metàfora, una recreació de moltes de les situacions que es viuen ara als camps de concentració que la nostra indiferència permet arreu del món, i on ni a dintre, ni més enllà de les tanques que els cerquen, les víctimes troben el més petit indici d’humanitat.</span></p><p style="text-align: justify;"><span style="font-family: inherit;"><a href="https://www.llibres.cat/products/513472-yo-que-nunca-supe-de-los-hombres.html" target="_blank">“Yo que nunca supe de los hombres”</a> (en català, <a href="https://periscopi.cat/llibre/antipoda/jo-que-no-he-conegut-els-homes" target="_blank">"Jo, que no he conegut els homes"</a>, a Periscopi) és el relat terrible d’allò que podem perdre. Si és que no ho hem perdut ja.</span></p><div><br /></div>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-40604990861632525502024-01-26T07:51:00.000+01:002024-03-04T18:02:48.248+01:00el deshielo<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfrxjUoKnq_biMJe7CJzCVRdRIJYxzOY2PyoezYljiTem9PaYcEzlLuTlOwPJlP3UByfXwhguqXhIg3HiY5GQ-63ZvWFigryCOoOxUuZSo5eu60UaCI2-Yri6Ed9JnLd2ONTieh83ewujGUdLw3zpLVHS3c8PPv5J75ZpA62PRj0QoAMY2pQEnLXh-tGjs/s1129/el%20deshielo.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1129" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjfrxjUoKnq_biMJe7CJzCVRdRIJYxzOY2PyoezYljiTem9PaYcEzlLuTlOwPJlP3UByfXwhguqXhIg3HiY5GQ-63ZvWFigryCOoOxUuZSo5eu60UaCI2-Yri6Ed9JnLd2ONTieh83ewujGUdLw3zpLVHS3c8PPv5J75ZpA62PRj0QoAMY2pQEnLXh-tGjs/s320/el%20deshielo.jpeg" width="306" /></a></div><br /><p style="text-align: justify;"><br /></p><p style="text-align: justify;"><a href="https://www.planetadelibros.com/libro-el-deshielo/252823" target="_blank">EL DESHIELO</a>. <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Lize_Spit" target="_blank">Lize Spit</a>. Ed. Seix Barral.</p><p style="text-align: justify;">Aquesta novel·la és en realitat un ésser viu que batega, que respira, que mossega i atordeix d’olors. També potser és només un sol òrgan, un estómac, on els fets que viuen els personatges d’aquella pertorbadora normalitat, van dissolent-se, empesos per una acidesa gàstrica de rumors i indiferències i dels que mai no acabes de fer del tot la digestió. EL DESHIELO és un llibre dur. Tant pel que fa a la seua lectura, com per a allò que ens conta a través de la seua protagonista, l’Eva, que ens parla en primera persona: aquella infantesa dura, desnonada d’afectes imprescindibles i la posterior adolescència, que converteix cada descobriment en un trauma que pesa com un bloc de gel i que arrossegues amb l’esperança que algun dia canvií la climatologia de les hores i te’l trega de sobre.</p><p style="text-align: justify;">Quan comences tens la sensació que no saps on et porten. Fins que descobreixes que tot és talment com es descriu. Quan creixem en una localitat menuda, no triem mai. Som escollits. I acceptem la imposició d’aquelles circumstàncies davant la por d’esdevenir sols. Perquè sabem que, si això passa, ens convertirem en el blanc de tota aquella anomalia col·lectiva. Acceptar és la forma d’existir en un poble petit. De sobreviure.</p><p style="text-align: justify;">L’autora narra la història en tres temps perfectament simultaniejats: el retorn de la protagonista al poble natal, temps després que passaren aquells fets trasbalsadors, l’estiu del 2002 i un tercer que va acumulant-se de moments del passat de l’Eva.</p><p style="text-align: justify;">En un començament, els esdeveniments semblen una mica repetitius i això col·labora en aquella sensació de pesantor que se t’acumula a cada pàgina. Fins que vas aprofundint en aquell pou que sembla que no s’acaba mai i on acabes ofegant-te. I llavors no vols parar, perquè necessites sortir i respirar. Acabar per salvar-te. Tot i que saps que hi ha llocs reals on això no és possible.</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-69025679349097125232023-12-25T12:18:00.000+01:002024-03-04T18:02:56.981+01:00voces del silencio<div style="text-align: justify;"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiF6rDEwtmKZ-MvHmoXZaoS-4lDnRxTKKzvHTgEPth8Ebp_2QBBqOQt9US6A7M_qBrY8TyHCppFUMlDaoyw1E5wqTuQ8iINq7XgfXVRq8Itp3sIu-E7bbI61SePurn1LNurjYze6Ld9vlUCh-QsevA7pJ_koyAbOL4SQk_3y7bAcbiSKWYQ3QuTaz14FS89/s1350/voces%20del%20silencio.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1350" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiF6rDEwtmKZ-MvHmoXZaoS-4lDnRxTKKzvHTgEPth8Ebp_2QBBqOQt9US6A7M_qBrY8TyHCppFUMlDaoyw1E5wqTuQ8iINq7XgfXVRq8Itp3sIu-E7bbI61SePurn1LNurjYze6Ld9vlUCh-QsevA7pJ_koyAbOL4SQk_3y7bAcbiSKWYQ3QuTaz14FS89/s320/voces%20del%20silencio.jpg" width="256" /></a></div><br /><i><br /></i></div><div style="text-align: justify;"><i><br /></i></div><div style="text-align: justify;"><i>“Voces del silencio”</i> és una narració perfecta en el seu maneig del llenguatge, però insuportablement anodina. El personatge principal —la petita <i>Calley</i>—, assumeix el protagonisme que li dona ser la narradora de la història. Fins que, de sobte, es transforma en una mèdium capaç de sentir les veus dels morts (i veure’ls), cosa que no ha servit per a aclarir (fins a la pàgina 200, si més no) el brutal assassinat de son pare, amb el qual arranca el llibre, amb una vaga promesa de proposta sobrenatural. Un succés que penses, equivocadament, que condicionarà la trama. Tot és, però, un seguit de fets rutinaris, detalladament explicats, que es concentren en l’estada a la casa de la platja, en un ambient sense paisatge. Un lloc que només serveix (fins on he pogut llegir) per emmagatzemar els personatges que van sorgint, enverinats d’una superioritat moral i altivesa que l’autora descriu de manera tosca i previsible.<br />Sembla que l’excusa de la senyora King per fer aquest llibre va estar el deure inexcusable que li suposava acabar el relat del guionista i amic <i><a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Michael_McDowell_(author)" target="_blank">Michael McDowell</a></i>, que va morir abans de poder-la enllestir. No soc capaç de saber què hi ha de cadascú. El que sí que sé és que la mà del mestre, tot i fer-se present en el cognom que senyoreja la coberta del llibre, no hi és enlloc. Tot és una decebedora tabarra, sovint innecessària. Em sap molt de greu no acabar els llibres, però aquest l’abandone a la pàgina 224.</div><div style="text-align: left;"><br /></div>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-42329462536311128562023-12-16T07:00:00.001+01:002024-03-04T18:03:04.892+01:00afterland<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvnSxayy5uohyphenhyphenuu7FqyI2B1_mac__DnOqQF9Pkwx_MKoL_VfA1KV7W1zpXHPGuAiz4L_kLFyfJtRqePZouqehyphenhyphenmzf1ekC4ToGlBIvgI0Rn0uYAXlqKu8aEVox2gXLnX5RdKdNJN4KtJ-3NiboEZBn9mtRV9-PN9OfwiJhNcQR_beATky-H61oruvLlsclE/s1350/afterland.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1350" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvnSxayy5uohyphenhyphenuu7FqyI2B1_mac__DnOqQF9Pkwx_MKoL_VfA1KV7W1zpXHPGuAiz4L_kLFyfJtRqePZouqehyphenhyphenmzf1ekC4ToGlBIvgI0Rn0uYAXlqKu8aEVox2gXLnX5RdKdNJN4KtJ-3NiboEZBn9mtRV9-PN9OfwiJhNcQR_beATky-H61oruvLlsclE/s320/afterland.jpeg" width="256" /></a></div><br /><p><br /></p><p style="text-align: justify;">Lauren Beukes no és una nouvinguda a la meua biblioteca personal. Va fer la seua entrada per la porta gran amb “Les lluminoses”, un thriller fascinant sobre una noia que sobreviu al brutal intent d’assassinat d’un home que no hauria d’haver existit. En “Afterland” Beukes fa palesa de nou la seua notòria i extraordinària capacitat narrativa i el total domini de la ciència-ficció. Tant pel que fa a la construcció d’una trama absorbent, que et deixa sense alé, com pel que fa al fascinant ús del llenguatge, oferint-nos perles com ara les que podem trobar, per exemple, a la pàgina 40: “Cualquier cosa puede convertirse en un agujero negro si se la comprime lo suficiente. Así fue como reaccionó Tayla: se contrajo bajo la densidad de su tristeza y absorbió toda la luz.”</p><p style="text-align: justify;">“Afterland” és una novel·la que conta, d’una manera visionària i terroríficament versemblant, com un virus erradica sense remei una part ben concreta de la humanitat: els homes, i obliga les dones a agafar les regnes del món. El llibre planteja una idea sobre la família i els sacrificis que cal fer-ne per a mantenir-la i acaba convertint-se en una reflexió sobre el paper que ha de mantenir la literatura i de com cal tractar-la perquè ens resulte de debò un instrument al servei de la transformació. Només cal que pareu atenció, entre altres, al diàleg entre Miles i sa mare, a la pàgina 458. És per emmarcar.</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-23200346523623679242023-12-09T07:00:00.001+01:002024-03-04T18:03:13.359+01:00cuento de hadas<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8jrKYTLytV2ZofC7_7tq-q95Q8bAdlZpWc9ucONtCm3_wQXtB9jReIoxuFDDsnOC-EcdOMflLDxNlIMpI18VjX4ZaRr9vAzj-iU1j_U8xY9AYA3KKwz7YV9esq-uEtPJGX92qG8O4vBFswGTQZsLGcCnQs7ys-yerGpA5LKYGrxspaFzMnwWI7pryj3gs/s1221/cuento%20de%20hadas.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1221" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj8jrKYTLytV2ZofC7_7tq-q95Q8bAdlZpWc9ucONtCm3_wQXtB9jReIoxuFDDsnOC-EcdOMflLDxNlIMpI18VjX4ZaRr9vAzj-iU1j_U8xY9AYA3KKwz7YV9esq-uEtPJGX92qG8O4vBFswGTQZsLGcCnQs7ys-yerGpA5LKYGrxspaFzMnwWI7pryj3gs/s320/cuento%20de%20hadas.jpeg" width="283" /></a></div><br /><p><br /></p><p style="text-align: justify;">Si hi ha algú que pot revisitar els contes infantils amb la mirada d’un adult, copsant tota allò de pertorbador i terrorífic que contenen és, sense cap mena de dubte, l’Stephen King. I, en certa manera, això és el que ha fet. Aquell món que ha moblat els inicis del nostre imaginari, existeix. I es pot accedir des d’un pou ocult en una caseta d’eines de llaurança d’un petit poble d’Illinois. Un adolescent de disset anys hi accedeix i ens ho conta. Després d’una treballada primera part, excel·lent i tant marca de la casa, King ens fa entrar en aquella fantasia, però amb vacil·lacions que li són impròpies. De fet, en tot allò que descriu, has de posar més imaginació, del que ell posa en detall en la reconstrucció. Amb un llenguatge estranyament empobrit, repetitiu. I és el primer cop que veig com li resulten d’indiferents un bon grapat de personatges, que acompanyen la història i dels quals en sabem ben poc. Comparses sense carisma que queden lluny d’emocionar ningú. Això m’ha deixat fora de lloc. També el final, precipitat, enllestit com a correcuita, després de més de vuit-centes pàgines. Què li passa al mestre?</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-51518985303755463202023-12-02T07:00:00.001+01:002024-03-04T18:03:20.599+01:00elevación<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzjA5-goGVXp_VeKjD9uL3HjHrzysW0kZw8kwyC4Oy8TsNw1nBsvv0KE2VnxeAs9VHv50ppzwyW8ykCxKhAUD_SBv006WFxAOA-63NUmXy7ZP_ggYwe11GfUnUGUje65v4m_9X9vwf5jBkaVMPpVypV1o-NC_UXmDIdgV90ma6WORUCYuxmqB7V0K-KU73/s1080/elevation.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1080" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzjA5-goGVXp_VeKjD9uL3HjHrzysW0kZw8kwyC4Oy8TsNw1nBsvv0KE2VnxeAs9VHv50ppzwyW8ykCxKhAUD_SBv006WFxAOA-63NUmXy7ZP_ggYwe11GfUnUGUje65v4m_9X9vwf5jBkaVMPpVypV1o-NC_UXmDIdgV90ma6WORUCYuxmqB7V0K-KU73/s320/elevation.jpeg" width="320" /></a></div><br /><p><br /></p><p style="text-align: justify;">Els darrers llibres de l’Stephen King que estic llegint no són, ni de lluny, les seues primeres novel·les. Però això no vol dir que siguen tampoc les pitjors. Aquest home disposa d’una capacitat envejable de creativitat i de mestratge que et fa interessar per qualsevol cosa que escriga. No em faré pesat dient allò sobre la construcció dels personatges, que acaben tenint aquell pes sobre la història que els fa tan versemblants i imprescindibles. I que et lliguen a la seua sort, a cada cosa que els passa. Aquella capacitat fascinant d’adoptar-los emocionalment. Afegir-hi carisma. I l’habilitat per contar l’acció, de fer-te sentir el sotrac de cada cop. De situar-te al bell mig d’allò que està passant i posar-te el cor a cent. Llegir a King i involucrar-se en tot allò que diu. No trobar res sobrer. L’encaix perfecte de cada cosa que escriu i la funció que té en la trama que desenvolupa. Com va encenent després tots els per què fins a esdevenir el final un espectacle de focs d’artifici. ”Elevación”, editat per Suma @megustaleerv és un conte llarg o una novel·la curta on el mestre de Maine relata la història de l’Scott, que pateix una pèrdua de pes específic (literalment) sense que això afecte a la seua anatomia. Abandona progressivament el lligam amb la força de la gravetat i, alhora, experimenta l’alliberament que això suposa. No sense abans reconstruir altres relacions veïnals que necessitaven el pes d’una bona convivència per poder ser possibles. Cert que ens recorda altres llibres sobre evolucions insòlites, com ara “L’home minvant” de Richard Matheson o “El curiós cas de Benjamin Batton”, aquell relat de l’Scott Fitzgerald que va servir per a la pel·lícula del David Fincher. “Elevación” també és una metàfora sobre la superació de les individualitats i les creences més ràncies per poder així aconseguir un futur comú. Missatge força necessari en una època tristament trumpista.</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-31303392050027225202023-11-25T07:00:00.002+01:002024-03-04T18:03:28.367+01:00les lluminoses<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrBPVmHj0NfRlldDZTkCnbFT3kjBhDDQBsMyd19sZ7EmK_eX7-VB6xr4EEnex5LXmxQzqf8GXMTPTMRykdXF0OV59XYvQF9fUtO9czlvIcmo_27ZofyehwjVUGreIqTyZGvOQfDT-bMd4mu1S44jm9OFa_m9J6IaBabEQsR58MZIndhX-lV3R67K8xOamT/s1080/les%20lluminoses.jpeg" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1080" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhrBPVmHj0NfRlldDZTkCnbFT3kjBhDDQBsMyd19sZ7EmK_eX7-VB6xr4EEnex5LXmxQzqf8GXMTPTMRykdXF0OV59XYvQF9fUtO9czlvIcmo_27ZofyehwjVUGreIqTyZGvOQfDT-bMd4mu1S44jm9OFa_m9J6IaBabEQsR58MZIndhX-lV3R67K8xOamT/s320/les%20lluminoses.jpeg" width="320" /></a></div><br /><p><br /></p><p style="text-align: justify;">Ben aconsellat per <a href="https://www.instagram.com/uncafesiusplau/" target="_blank">@uncafesiusplau</a>, vaig arribar a una sèrie de l’Apple tv de huit episodis que em va fascinar: <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Shining_Girls" target="_blank">“Las luminosas”</a>, un thriller de ciència-ficció protagonitzat per la sempre versàtil Elizabeth Moss, ja coneguda pel seu paper en “El cuento de la criada”, una altra sèrie basada també en un llibre. En aquest cas de la visionària Margaret Atwood. A “Las luminosas”, però, la Moss (Kirby) interpreta el paper d’una dona que ha sobreviscut sorprenentment a l’atac d’un violent assassí en sèrie a qui mira de trobar amb l’ajut d’un reputat periodista (Dan). Una empresa complicada tenint en compte que l’assassí (Harper) té l’ajut d’una casa que amaga un secret sorprenent: és un portal que li permet traslladar-se a voluntat en el temps i que convertirà la cacera en alguna cosa més que una simple investigació criminal, donat el lògic escepticisme que va acumulant-se a cada evidència trobada. Basada en l’excel·lent novel·la <a href="https://www.maimes.cat/les-lluminoses/" target="_blank">“Les lluminoses”</a> de la <a href="https://ca.wikipedia.org/wiki/Lauren_Beukes" target="_blank">Lauren Beukes</a>, traduïda al català per Lluís Delgado, per a l’editorial <a href="https://www.maimes.cat/" target="_blank">Mai Més</a> llibres, l’argument difereix en resolució i plantejament, però sense desmeréixer, en cap cas, l’adaptació. Encara més, trobe que la sèrie suma elements interessants a la història aprofitant el seu llenguatge visual. He de dir, però, que a la novel·la, l’autora, amb una prosa envejable, aconsegueix aprofundir molt més en el personatge del psicòpata, fa més “entenedora” la seua dèria homicida i el pertorbador lligam que té amb la casa. El resultat és que teniu dues versions d’una mateixa història de la qual podreu gaudir bona cosa. Però si voleu un bon consell: aposteu pel llibre, també. No us en penedireu.</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-89125099407808704152023-11-18T07:00:00.001+01:002024-03-04T18:03:43.869+01:00la caixa negra<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiyqLicEJXq3XaLF2nXasHSjCPCz8l1ezmVBHeJh74oKy5Cxz88mYcTwmMUT-9kkTKdyCX2wEMQL4EeM8w4FT-B1EdcrLxjwIZK_r45GGQn0PFMWyTxwHed9t5RXez14rUNDLadJGP3ZtW0Q72Eu4Xqo5FS-mlgMzxrOo8WJQnDGrJzhFaEon33VHe6ogh-/s1080/bosch.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1080" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiyqLicEJXq3XaLF2nXasHSjCPCz8l1ezmVBHeJh74oKy5Cxz88mYcTwmMUT-9kkTKdyCX2wEMQL4EeM8w4FT-B1EdcrLxjwIZK_r45GGQn0PFMWyTxwHed9t5RXez14rUNDLadJGP3ZtW0Q72Eu4Xqo5FS-mlgMzxrOo8WJQnDGrJzhFaEon33VHe6ogh-/s320/bosch.jpeg" width="320" /></a></div><br /><p><br /></p><p style="text-align: justify;">Soc un modest aficionat a la novel·la negra. La que l’amic Toni Cucarella li agrada anomenar “de lladres i serenos”. Probablement, aquesta seria la definició en català més encertada. Però aviat incorporem altres conceptes que ens sembla més lluïdors. Potser som més provincians que no ens pensem. En aquesta ocasió he triat “La caixa negra” de Michael Connelly (@serienegra_rba traducció de Ricard Biel) i el seu detectiu Harry Bosch, a qui vaig descobrir abans en l’adaptació en sèrie que ofereix Prime Video. Aquí mira de resoldre un assassinat ocorregut a Los Angeles, durant els disturbis racials de 1992, però vint anys després, quan les proves i els testimonis són dubtosos o han desaparegut. Bosch és un personatge conscienciós, obcecat a trobar la veritat, que defuig el politiqueig que sovinteja la comissaria, trampolí per a personatges d’ètica dubtosa que volen anar a més a costa de les víctimes i que el posa en el punt de mira de tothom, els dolents i els qui no haurien de ser-ho tant. Amb molt poca acció en la trama, el que més atrau és resseguir el fil de la investigació. El procés que el mena a anar lligant caps fins a resoldre el cas. Els moviments, les estratègies. I tot això mentre, alhora, intenta gestionar de manera maldestra, però voluntariosa el seu paper de pare d’una adolescent que acabarà seguint-li les passes. Imagine que Connelly serà un gran coneixedor d’aquest món (va treballar de periodista de succeïts durant molt de temps) i això dona una gran versemblança a la història. Llàstima que aquest siga l’únic exemplar traduït al català d’aquest detectiu.</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-1384427991655749472023-11-16T06:30:00.001+01:002024-03-04T18:03:56.885+01:00els reptes de l'educació en la modernitat líquida<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEibtxjTi5AKWBdAsxeLSQgK7RJ5hAZi2cSLWFjrBj5FNeaOcn0EJUbKemGsmICfbNsvJoM6B_BwvY6npMV7N0FJi_XL4f1UqloRhJHOGWwZe1Q8FSk6yPf3LwmTzzwW5jchFeesCeOxWy83-cuxEw6M76Ap-_OiHcOxdwtreowYQyOrfasLpEFPEsqSXFjl/s1350/educacio%CC%81.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1350" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEibtxjTi5AKWBdAsxeLSQgK7RJ5hAZi2cSLWFjrBj5FNeaOcn0EJUbKemGsmICfbNsvJoM6B_BwvY6npMV7N0FJi_XL4f1UqloRhJHOGWwZe1Q8FSk6yPf3LwmTzzwW5jchFeesCeOxWy83-cuxEw6M76Ap-_OiHcOxdwtreowYQyOrfasLpEFPEsqSXFjl/s320/educacio%CC%81.jpeg" width="256" /></a></div><p><br /></p><p style="text-align: justify;">El pensament il·lustrat representa, sens dubte, un dels moments més nobles de la humanitat. La confiança en la raó, pensada com a eina capaç d'orientar l'individu i cohesionar la societat; la fe en el progrés, fet possible gràcies a l'acció combinada del dret, l'educació i la tolerància; l'exercici lliure del pensament, sense altres traves que la llei i la mateixa responsabilitat. Totes aquestes idees desperten encara, en nosaltres, aquella aspiració a l'excel·lència que ens exigeix i ens dignifica alhora. Era, en part, un somni, ara ho sabem, perquè no hem acabat de trobar cap absolut que pogués substituir l'Absolut; la modernitat era menys sòlida que no ens pensàvem, però potser més que no créiem. Zygmunt Bauman, amb un concepte feliç, parla d'una modernitat líquida, on la fonamentació de les coses és, per definició, més complexa i més insegura però, també, més lúcida. No hi ha res que ens impedisca treballar per a un individu més autònom i per a una societat més decent. Aquest llibre és un intent de repensar els reptes de l'educació en la modernitat líquida, segons la conferència que Bauman va pronunciar a l'escola el maig de 2006. @arcadia_ed</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-31957108162260722322023-11-13T06:30:00.001+01:002024-03-04T18:04:03.229+01:00el traje del muerto<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5NJi1_vLPWbpRT29rKcq0WopJm7qgypdTK1hkAMu4boBvE14t92iQTh8NQ6j-d887b0LKB9u2ibXa-G5ufsA2w16bKQo28Ch1F6rJcU6a2ZIByh1moDeaXir1Lq1U20O0Ih0PB23GCw6_fGetxgqyxatelWzSb7YXp2ZHxn0ypQ2ClzM6W1PmXNCH4qZ5/s1349/el%20traje%20del%20muerto.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1349" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5NJi1_vLPWbpRT29rKcq0WopJm7qgypdTK1hkAMu4boBvE14t92iQTh8NQ6j-d887b0LKB9u2ibXa-G5ufsA2w16bKQo28Ch1F6rJcU6a2ZIByh1moDeaXir1Lq1U20O0Ih0PB23GCw6_fGetxgqyxatelWzSb7YXp2ZHxn0ypQ2ClzM6W1PmXNCH4qZ5/s320/el%20traje%20del%20muerto.jpeg" width="256" /></a></div><br /><p style="text-align: justify;">L’argument de “El traje del muerto”, em va semblar que no podria donar per a una novel·la. Que acabaria sent un conte, un relat breu, innecessàriament allargat. Però em vaig equivocar. És una angoixa que comença amb una situació aparentment anodina: l’excentricitat d’un personatge que acaba sent víctima d’una venjança difícil d’aturar. L’autor és fill de l’Stephen King, d’ací la meua curiositat. Diuen que no va voler fer servir el cognom del pare perquè ningú no pensés que el que pogués aconseguir no foren mèrits propis. I aquesta va ser la seua primera novel·la. Els dos moments més destacables d’aquest llibre han estat la primera nit que el vestit del mort és a casa i el protagonista s'adona del que això suposa i, la segona, la conversa telefònica que tindrà amb l’ajudant que, hores abans, ha decidit acomiadar-se de la feina i li truca per notificar-li el seu pertorbador desconcert. Tot això sense desmeréixer els girs de guió que, ben encaixats en la lògica del relat, jaspien la història i et mantenen l’interés ancorat al seu desenllaç. Ho dic: m’apunte al següent. Editat per @sumadeletrased</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-17630386562060400612023-11-10T06:00:00.001+01:002024-03-04T18:04:10.115+01:00l'home de guix<p style="text-align: justify;"><a href="https://www.penguinllibres.com/novella-negra-misteri-i-thriller/110809-ebook-l-home-de-guix-9788416930685" target="_blank"></a></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5q3OY4yrGdt__Z6MFnDsE0L2QQOjD04GOedeAS60xaiGuyljLnwjGLcSRZDx2Pu_WHilkcOASlWj8-3J9D9X7abgAh2OeBhU8i1olIlPwLOYfC-utLm5qQV1VdZ46EZtFqXcMfpZGv7wVJZibJcw92OWfWf4V25L3XzZ7f-H7DVfVY2hRj9n7Gwf_FQ8I/s1190/l'home%20de%20guix.jpeg" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" data-original-height="1190" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5q3OY4yrGdt__Z6MFnDsE0L2QQOjD04GOedeAS60xaiGuyljLnwjGLcSRZDx2Pu_WHilkcOASlWj8-3J9D9X7abgAh2OeBhU8i1olIlPwLOYfC-utLm5qQV1VdZ46EZtFqXcMfpZGv7wVJZibJcw92OWfWf4V25L3XzZ7f-H7DVfVY2hRj9n7Gwf_FQ8I/s320/l'home%20de%20guix.jpeg" width="290" /></a></div>“L’home de guix”, de C.J. Tudor ha estat una autèntica troballa. La novel·la que voldries llegir després d’una excepcionalitat tan gran com va estar “It” de l’Stephen King en el seu moment. Una història protagonitzada per uns nens que s’enfronten a una malignitat que amenaça de matar, primer que res, la innocència. Tudor jaspia el seu relat de situacions sobrenaturals que afegeixen aquella inquietud que se sobreposa a les coses que passen i les fan ingovernables, difícils d’assumir i, per això precisament, més perilloses i terribles. Però en el seu cas, tot trobarà una explicació que determinarà, per damunt de tot, la lògica. Si més no, la lògica de personatges que miren de sobreposar-se a unes circumstàncies que semblen imposar-se malgrat tot. Tal i com avancen les crítiques que acompanyen el llibre, ens trobem amb un relat hereu d’altres com “Cuenta conmigo” o les més recents “Stranger Things” o “Super 8”, construïdes en un temps (els anys 80) on encara era possible una èpica de les coses senzilles, malauradament ara perduda. Traducció de l'Albert Torrescasana Flotats. Ed. Rosa dels Vents.<p></p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-88427202865775338372023-11-08T07:38:00.001+01:002024-03-04T18:04:18.703+01:00les gratituds<p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgo4phQyc38TFinl4Tc_syFocF-6hR4sCReffbDJejdh3J_ls8RKQ4sA7GTmV98ccNGvWzttKiXx7_GMIdJG2U78ydsZXb3tZXhTgffUYsJPQGWmUZDVSaj_Y5jBTrUK4XBVQOOjzSLwEC0mxG-FmwRMl6AAT1LcGOOMJbMbhnht_0-N6nmhU4O249QlLP1/s1350/les%20gratituds.jpeg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1350" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgo4phQyc38TFinl4Tc_syFocF-6hR4sCReffbDJejdh3J_ls8RKQ4sA7GTmV98ccNGvWzttKiXx7_GMIdJG2U78ydsZXb3tZXhTgffUYsJPQGWmUZDVSaj_Y5jBTrUK4XBVQOOjzSLwEC0mxG-FmwRMl6AAT1LcGOOMJbMbhnht_0-N6nmhU4O249QlLP1/s320/les%20gratituds.jpeg" width="256" /></a></div>“Envellir és aprendre a perdre”. De vegades hi ha frases així. Contundents. Fonamentades de veritat. Bancs de boira que no pots travessar. Fa només uns minuts que he acabat “Les gratituds” de Delphine de Vigan. @edicions_62 Traduïda al català pel @jordimartinlloret, amb aquella recerca de paraules que sempre et fa pensar en la proximitat. No geogràfica, sinó emocional. La precisió de les paraules per considerar-te arribat a l’escena. Et deixa la clau a la mà perquè et sentes a casa. Perquè no en resultes aliena a aquella confidència que és aquesta excel·lent novel·la. Car pugues ser-ne al bell mig d’aquella intimitat i amerar-te de tot el que es diu. La història de la Michka, a qui li fugen les paraules a conseqüència d’una afàsia i que es veu obligada a viure en una residència, perquè no pot ser-hi sola, m’ha colpit. M’ha tocat. Allà a dintre. Al final de la vida la paraula més adient és gràcies. Agafar de la memòria cada presència propera que t’ha permés ser allò que ets, aconseguir allò que tens. Pensar en els arquitectes que t’han planificat l’existència, ni que siga de gairell. I mostrar gratitud. Per poder marxar. Ser vençut només per les hores exhaurides. Un seguit de generositats, petites i grans, ens han configurat. Deixar l’estel de l’agraïment després de nosaltres. Aquell camí d’escuma que fem en allunyar-nos. Apuntant la distància de la pèrdua. Certificar d’alguna manera que hem sabut ser profitosos després de cada gest que se’ns ha posat a sobre. Feia temps que no plorava davant d’un llibre, mentre m’engolia les darreres pàgines.<p></p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-80284275430670547082023-11-08T06:30:00.001+01:002024-03-04T18:04:25.684+01:00correo literario<p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiJn-Dg6gBMDCbHFvlYRaepwzXQykL6eN1mJb20emqoGjJsgCcPeaKZe2_7xPJH4529XFY5-ysDa7RKf_em5qsdENmtFLTw3st6-XF7Mi-Yonz-kUGDn3Vu8GCVzRmK5MnFWMzKBHFgspZj3n58zLyRskTHhpmW5FPI_fnhVE-R_j5oUVAbvOQM2ELUeY7W/s1080/poesia.jpeg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1080" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiJn-Dg6gBMDCbHFvlYRaepwzXQykL6eN1mJb20emqoGjJsgCcPeaKZe2_7xPJH4529XFY5-ysDa7RKf_em5qsdENmtFLTw3st6-XF7Mi-Yonz-kUGDn3Vu8GCVzRmK5MnFWMzKBHFgspZj3n58zLyRskTHhpmW5FPI_fnhVE-R_j5oUVAbvOQM2ELUeY7W/s320/poesia.jpeg" width="320" /></a></div><br />Tinc una especial devoció per la poesia de la Szymbroska. No hi ha gaire llibres traduïts al català i molts ja apareixen descatalogats, el que em fa revisitar constantment el mercat de segona mà. Diuen que era bastant reticent a parlar de la seua obra, però sembla que durant molts anys va participar de l’equip de redacció de la revista <i>“Vida Literària”</i>, una mena de consultori d’escriptors novells on, entre línies i amb certa ironia, acaba revelant el seu particular concepte sobre el fet d’escriure. Aquest llibre és un interessant recull d’aquelles respostes que la premi Nobel polonesa adreçava als escriptors debutants, sovint amb la intenció de dissuadir a aquells que manifestaven una evident manca de talent, la jàssena de l’ofici literari. Ella assegura que <i>“cap classe magistral, per molta atenció que un hi pose, pot ajudar a crear talent. En el millor dels casos pot ajudar a aquest talent, però només en el cas que ja hi siga, evidentment”</i>. I avisa: <i>“el talent literari no és un fenomen de masses”</i>. <i>“La manca de talent literari no és cap deshonra. És una cosa que els succeeix a moltes persones intel·ligents, il·lustrades, nobles i extraordinàriament dotades en altres camps”</i>. Precisament, per aquest motiu, és molt crítica amb les escoles d’escriptura. <i>“Un autor que conegués la fórmula infal·lible per aconseguir l’èxit literari preferiria fer-ne ús directament abans de guanyar-se la vida escrivint manuals”</i>. Perquè la literatura <i>“és l’ofici menys professional de totes les activitats artístiques”</i>. Abans he dit ironia, però en la major part d’aquestes cartes s’hi aboca un humor àcid i dissolvent, poc sensible si voleu i que arrasa sense concessions amb els sentiments dels aspirants. Ben mirat, la veritat s’ha de presentar així, sense embuts. Amb aquell pòsit necessari de clarividència que permeta exercir, sense ambigüitats, la renúncia saludable o la continuïtat profitosa. @nordica_libros<p></p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-24494841379164277272023-11-06T08:06:00.001+01:002024-03-04T18:04:34.981+01:00inventari de coses perdudes<p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: right;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhC8RLdunHPMdA6xLTgSvkHN8eB29Wo6PolA6Wf2U3NRpbqrZcdvca2uqdEiBPTWHrsfzC7LnclrV-f2ZQJSfE7egRNGv4ugcX8sKRFUFyg-UZFdhSsRNe3gSdN5AJ1L85DKfoRKmQHa7VxQkoyCCFEdOjOGk4PGqwtQ_PdUmuUYQKPuRjSwX3zk3e3QLQF/s1215/inventari%20de%20coses%20perdudes.jpeg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1215" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhC8RLdunHPMdA6xLTgSvkHN8eB29Wo6PolA6Wf2U3NRpbqrZcdvca2uqdEiBPTWHrsfzC7LnclrV-f2ZQJSfE7egRNGv4ugcX8sKRFUFyg-UZFdhSsRNe3gSdN5AJ1L85DKfoRKmQHa7VxQkoyCCFEdOjOGk4PGqwtQ_PdUmuUYQKPuRjSwX3zk3e3QLQF/s320/inventari%20de%20coses%20perdudes.jpeg" width="284" /></a></div><div style="text-align: justify;">Amb l’excusa de mostrar una dotzena de realitats perdudes, devastades pel temps, Judith Schalansky ens ofereix un festí suculent i un exercici d’alta literatura recreativa en el millor sentit que puga donar-se-li a aquesta darrera paraula. Totes i cadascuna de les peces que componen <a href="https://mesllibres.cat/ficcio/8093-inventari-de-coses-perdudes-9788417353223.html" target="_blank">INVENTARI DE COSES PERDUDES</a> (Traducció de Maria Bosom. Més Llibres) és un mosaic de maneres i estils que conforma un brillant calidoscopi de les meravelles desaparegudes del món i dels camins infinits de la literatura per a transmetre veritat i bellesa.</div><p></p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-88757060507248357322023-07-21T23:17:00.003+02:002023-07-21T23:17:39.353+02:00<div style="text-align: justify;">Quan definitivament les ideologies s’han transformat en interessos, ja no treballem pel bé comú, sinó contra els altres. Ens justifiquem en els nostres posicionaments, de manera raonada, potser. Però sense atendre la totalitat del benefici que deixem d’assolir com a grup en considerar només el guany de la individualitat. Evolucionem en una massa rancuniosa, incapaç de veure el costat amable de les coses. Només l’animadversió, escollida com a opció política, que dedica esforços per esmenar la realitat compartida. Les paraules com ara consens, ja no tenen significat. Adornen el discurs, només. L’altre fa ràbia. Aquell que no pensa com jo. Personalitza tots els defectes de la meua supervivència, dels que soc víctima. La seua anul·lació és la meua redempció. A poc a poc va imposant-se aquest feixisme de sobretaula, incapacitat per trobar-se reflectit en aquell altre que va suposar l’aniquilació d’una bona part de la humanitat i que mai no hem pogut recuperar. I sobre aquesta toxicitat relacional fonamentem el nostre sentit pervers de la ciutadania. Donem suport a aquells que diuen que han vingut per treure, per retornar l’ordre antic que ens fa creure que la disposició d’aquells fets impossibles en aquest present, són millors. La nostàlgia i les seues perversions.</div>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-34553100216392541892023-07-12T10:50:00.002+02:002023-07-12T10:51:55.378+02:00<p style="text-align: justify;">El recent atac de burrera que li ha agafat al regidor de VOX a Borriana, negant-se a renovar la subscripció que la biblioteca del poble tenia sobre publicacions escrites en català i on ell mateix, en un rampell d’analfabetisme èpic, hi ha anat a retirar-les, té als catalans astorats. RAC1 s’ha encarregat de magnificar el fet com si es tractés de la caiguda de la línia Maginot. Però crec que el ressò que ha pres aquesta imbecil·litat sorprén més per la reacció que ha generat entre els oients que pel fet mateix. És el primer cop que el poble català troba indignació en una agressió “quotidiana” de les que es pateixen a dojo al País Valencià. Imagine que pel fet d’haver-se fet present entre les anodines notícies sobre la calor que sovintegen ara els mitjans. Una indignació que els fa dir coses com ara “com és que la gent no pren els carrers!” i altres proclames a la revolta. I que, després de tot, només acabarà servint perquè puguen posicionar-se com els únics i genuïns capdavanters de la lluita per la cultura que ens és comuna. I, evidentment, justificar-se en la generalització, tan suada, de com som de fatxes els valencians. Aquesta superioritat moral em pot, la veritat. Com si ells no patiren censures més doloroses per part d’aquells que consideren seus. Entenc que tot forma part de la campanya contra el més que previsible assentament de l’extrema dreta a les Corts Espanyoles que, si déu no hi posa remei, acabarà sent realitat per obra i gràcia d’un PP àvid de mamar-li-la a qui siga menester per tocar poder. Però cansa veure’s convertit en instrument de tortura per a aquells que encara creuen (pobra gent) que viuen a la terra promesa, quan cada vegada és més un paradís fictici, abundat de profetes que no fan altra cosa que enredar més la troca. I la ciutadania viu una desmobilització constant, sense adonar-se’n. </p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-72714915317588879322023-06-28T07:00:00.003+02:002023-06-28T07:00:49.047+02:00<p style="text-align: justify;">Una dona, feta de rancúnies contra la realitat, instal·lada en la representativitat més alta de la institució democràtica valenciana. Quantes vegades haurem dit allò de si tinguérem tal capacitat, tal cosa, tornaríem al seu lloc allò que ens semblava intolerable? Doncs aquesta dona, amb la voluntat avivada de cucs d’odi sobre les coses que no accepta, ara té el poder i l’altaveu. No hi ha hagut cap mitjà de comunicació que no n’haja fet esment de l’assumpció del seu càrrec. Aquella dona, qualificada d’ultracatòlica, contrària a les perspectives de gènere, a l’avortament i a l’escola pública. No sé quina capacitat d’influència tindrà, però està clar que el seu càrrec li permetrà, si més no, intentar-ho. Davant un PP afeblit pels desitjos de poder. Encegat per aquesta victòria inesperada. Decidit a reprendre aquella desfeta que ells van entendre com a governança. A situar-nos de nou al bell mig de la vergonya. Ja ho han fet en nomenar un torero conseller de cultura. La nostàlgia és poderosa. I creure que, amb els paràmetres actuals, podrem viure aquella vida desapareguda, és una malaltia perillosa. El teixit associatiu valencià, amb tots els seus vessants, imagine que ja es prepara per a prendre el carrer. Quatre anys mantenint un pols amb gent que desitja l’extermini social dels seus contraris. L’aposta tan decidida dels representants públics valencians actuals per l’ultracatolicisme, és realment la resposta que la societat volia? Només retornar a un món fet d’aparences i prejudicis? Això té recorregut?</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-56177438449843129922023-06-24T20:47:00.001+02:002024-03-04T18:04:55.931+01:00<p style="text-align: justify;"></p><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEg6UUphuyOqF7dzjSFEulPaEcoGQ2W2dqXe84A-rJ9Gu4_7yjFbY-wkC_DsU8hlIo4EF3tQZGO4aU2uO5WSqJOWqHW7BBNYJ5Pg5UTKuqFKNF8M196gJ71SBga1_oZQwlhG9TvhlSZkftEacRVPqEU1wHJzeLTsSBackgpsTKFMudsORQtGuqwz_Ze_8DPc" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img alt="" data-original-height="1200" data-original-width="840" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEg6UUphuyOqF7dzjSFEulPaEcoGQ2W2dqXe84A-rJ9Gu4_7yjFbY-wkC_DsU8hlIo4EF3tQZGO4aU2uO5WSqJOWqHW7BBNYJ5Pg5UTKuqFKNF8M196gJ71SBga1_oZQwlhG9TvhlSZkftEacRVPqEU1wHJzeLTsSBackgpsTKFMudsORQtGuqwz_Ze_8DPc" width="168" /></a></div><br /><div>Ahir vam acabar el dia amb una sessió insòlita de cinema. Tan insòlita com la proposta que ens va acomboiar per anar-hi. La pel·lícula, “Els encantats” de l’Elena Trapé, amb una Laia Costa que interpreta el seu paper de tal manera, que pocs minuts després el personatge ja et sembla versemblant. I és tot un repte, perquè més que la narració d’una història, és el retrat d’un estat anímic, presentat sense artificis (en molt poques ocasions, les situacions es presenten sota el recurs d’una música que subratlle el que passa), sense trampes. Amb un guió sòlid. És inevitable que et recorde altres films com “Estiu del 93”, per la manera de contar les coses, com si no hi hagués hagut un assaig previ. Tot és així. I d’aquesta manera ho veus, ho entens i ho saps. Prendre decisions complicades i després mirar de buscar respostes en una nostàlgia que no fa sinó empitjorar-les. Perquè fa temps, molt de temps, que has estat desnonat d’aquell passat. I aquesta desubicació en la qual ara et trobes no fa altra cosa que augmentar la culpa que et revisita, precisament, amb cada objecte de l’ahir més recent. De sobte no ets d’enlloc i no saps com arreglar-ho. El cinema fet per dones posa l’accent en unes transcendències que van més enllà de qualsevol èpica, perquè són allò que se’ns travessa en la menja dels dies. L’espina allotjada a la gola que ens recorda aquell àpat que no sabem com acabar de pair. I, precisament per això, ho fa més necessari. Sobta també comprovar que la capacitat tècnica, sobretot pel que fa al so, és immensament superior a moltes pel·lícules espanyoles, que es manifesten incapaces de poder enregistrar amb un mínim de qualitat els diàlegs dels personatges sense que acaben semblant un grapat de farfallosos vinguts d’algun racó obtús de la geografia més indocumentada.</div><p></p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-63269679269849464202023-06-14T07:47:00.000+02:002023-06-14T07:47:01.303+02:00<p style="text-align: justify;">Entenc els abstencionistes. Crec que l’acció i la inacció són dues respostes polítiques, que estan legitimades en la pràctica de qualsevol democràcia. L’abstenció no sempre és una deixadesa en la suposada obligació de l’elector. No sempre és resultat d’una manca d’interès. De vegades és tot el contrari, una opció exercida per aquells que consideren que s’han menystingut qüestions cabdals, que no s’han sentit escoltats i que han acabat sucumbint al “foc amic”. Perquè no ens enganyem, els polítics tenen aquella especial tendència generalitzada d’oblidar-se’n d’allò pel qual van ser escollits en funció d’un pragmatisme que després no tenen en altres coses. De fet, l’abstencionista que s’argumenta en la seua postura és, en realitat, un radical. Entenent la paraula com a persona que va a l’arrel de les coses. Algú que creu fermament que tot es pot canviar i que si no ocorre és perquè no hi ha suficient voluntat per fer-ho. En aquest cas, voluntat política. Aquesta radicalitat va lligada a l’idealisme i, perdoneu, a la ingenuïtat. Perquè no hi ha democràcia al món que demostre ser un total reflex de la voluntat dels seus electors. Ho escric recordant, per exemple, com m’omplia de goig llegir de quina manera havia resolt el govern d’Islàndia la crisi bancària que a l’estat espanyol havia suposat una pluja milionària als bancs per salvar-los el cul, a fons perdut. Mentre que els islandesos engarjolaven banquers a dojo i els feien efectivament responsables de la desfeta. Aquell gest em resultava francament admirable. Em movia la ingènua pretensió de considerar que aquella gent, els habitants d’aquell indret, eren éssers que assumien un nivell de civilitat envejable, malgrat que la societat islandesa no té res d’admirable, sent com és profundament xenòfoba. Però els idealistes som així. Trobem motiu tant per a una cosa com per a l’altra. Potser és la nostra manera d’exercir el pragmatisme amb arguments de l’altre cantó. El que ens justifica en els nostres posicionaments. L’apuntalament ideològic sempre troba referència en algun indret del món. Però l’abstencionista també és algú que, voluntàriament, ha decidit no involucrar-se. Perquè el seu dia a dia ja és així. De casa a la feina i de la feina a casa. I les estones d’oci són per desconnectar, fins i tot, de la realitat. Una mena d’alienació que mai posen en qüestió ni quan són víctimes de la deficitària gestió de l’administració i els serveis que ens presta. L’apoliticisme d’aquella no-voluntat, de preferir mantenir-se al marge. En un sistema com el nostre, pervertit ja en el mateix recompte de vots, resulta molt agosarat dir que la presència de l’extrema dreta a les institucions és responsabilitat d’aquells que fan de l’abstenció la seua resposta política. Però això no treu que, sota l’alerta del que està passant, alguns decidim que no ens fa profit, ni que siga per consciència (aquella, precisament, que tenim idealitzada i que no ens deixa gaudir de la vida perquè no tenim la dosi de menfotisme que tenen altres), mantenir una actitud de reserva i passem a l’acció del vot. Tot creient que, si finalment la dreta acapara el poder que mai no hauria de tenir, no ha estat per mi, que m’he tapat el nas i, a contracor, torne a posar la papereta. Sense més il·lusió que pensar que he col·locat un maó més que puga barrar el camí del feixisme (mireu l’idealisme, com treu les seues metàfores). Una consciència pragmàtica que em diu que ja no es tracta del pa sencer, sinó de no perdre les molles. Si el fill del forner de Burjassot sàpigues que Mercadona ja fa temps que li va guanyar la mà a les fleques tradicionals...</p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-48399498804295392932023-06-12T07:10:00.001+02:002023-06-12T07:12:17.828+02:00<blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><div style="text-align: left;"><i>Toda brisa horada algún cuerpo,</i></div></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><div style="text-align: left;"><i>hasta aventar su luz,</i></div></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><div style="text-align: left;"><i>el cereal rescoldo que aún le quema.</i></div></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><div style="text-align: left;"><i>La sangre se evapora en la memoria</i></div></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><div style="text-align: left;"><i>de la fiebre.</i></div></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><blockquote style="border: none; margin: 0px 0px 0px 40px; padding: 0px; text-align: left;"><div style="text-align: left;"><i>CELIA CARRASCO GIL</i></div></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote></blockquote><p><br /></p><p style="text-align: justify;">Una llarga discussió, durant la celebració d’un claustre, a l’escola, arran de la necessitat d’organitzar espais i projectes. El debat de l’acció conjunta. El debat necessari. De sobte, una idea creua l’espai del col·loqui i ve a aterrar sobre la superfície sempre a punt del pensament inquiet. I s’hi queda. Per voleiar-me entre les celles, com un insecte capaç de fer-me captiu d’una entomologia insòlita. La resta del món perd capacitat per fer-se’m perceptiu en els seus raonaments. Hi ha un debat acalorat que viu al marge de la meua defensa, si se la mereix. Algú ha posat l’anècdota de la confessió pertorbadora d’un nen abans de començar la classe. Aquella demanda d’ajuda sense instruccions d’ús que sovint fan els alumnes quan venen d’aquella banda de la vida, fosca i freda, a la que nosaltres no podrem accedir mai. És allò el que m’ha extret del moment i m’ha deixat, de nou, al banquet de la reserva. L’argumentació farcida de referències curriculars, expeditiva, no em sedueix. En canvi, l’aparent humanitat d’aquella referència, m’empresona. I és en aquell moment quan pense en la quantitat ingent d’hores que dediquem a aprovisionar-nos d’aquella acció notarial que és la documentació. L’excés de dedicació forense, en voler relatar sobre fulls farcits de quadrícules facilitadores d’una posterior interpretació numèrica, allò que fem. La literatura baldera. Intente imaginar-me tot el temps que passem a l’escola dedicat, únicament, als nens. L’escola convertida en un lloc de trobada. La informalitat de la gestió de les hores. El nen que sap que hi ha moments on pot aproximar-se i deixar-te a les mans aquell vidre trencat que és part de les circumstàncies que viu. El mestre, investit d’una confiança cega, arreplega el crit i el trasllada. Acompanya l’alumne fins al lloc. No cal tenir la resposta. Només cal saber el camí. Assenyalar i assegurar el trànsit. I vetlar després la llarga nit d’aquell viatge. Em pesa la deshumanització corporativa. El professionalisme aliè a les emocions, als sentiments. Agafe un quadern, envellit de notes d’altres reunions, d’altres trobades i, després de triar una pàgina entre la seua profunditat d’altres no escrites, vaig fent apunts i vaig soterrant idees que mai més no recuperaré. Les llibretes sense propòsit són abismes on abocar els mots que no vols que ningú no trobe. Allò que creus que l’oblit s’emportarà i només és refugi del moment. Escric, aliè a tot. I just després pense que han estat precisament les paraules les que m’han deixat en aquell profund silenci. Que he resultat improductiu per al grup. M’espanta creure que algú m’observa i descobreix que, en realitat, no he estat per allò que passa. Que només tinc un posat d’atenció, un subterfugi. Escric igualment, per mantenir-me viu en aquell naufragi que jo mateix he provocat. Però ningú no em veu. En aquell capteniment m’he tornat l’home invisible. Vaig enfilant idees que semblen inconnexes, contradictòries. Idees que només prenen sentit al meu cap. La cambra fosca. Allà on es belluguen tots els detalls del món que m’importen. El pes dels grans pactes ja no m’interessen. La reunió acaba entre aplaudiments. Acomiadaments que s’allarguen més enllà de la lògica, perquè tot ha trigat molt a resoldre’s. Si més no, per al meu gust. Mentre tanque la llibreta, alguns han pres la iniciativa de redreçar el local que ens ha improvisat l’espai de la reunió. Altres s’arraconen per parlar una mica més, com si el fet discutit hagués estat insuficient per a les seues ànsies dialèctiques. Com és el darrer claustre que celebrarem del curs, hi ha hagut qui ha aprofitat per acomiadar-se definitivament dels companys amb qui ha compartit els darrers anys. Hi ha mirades d’estupor. Hi ha mirades de sincera emotivitat. Marxe sense poder afegir-me ni a l’afecte ni a la indiferència. La meua vida és cada vegada més així: una defectuosa gestió dels esdeveniments, que ja no puc incorporar. Al carrer, em mire el món, esguitat de propostes que no em captenen. Només els detalls. La curiosa clivella per on se’m filtra l’atenció. </p><div><br /></div>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-3679024418004292217.post-44621706587056035042023-06-09T07:10:00.003+02:002023-06-09T07:10:54.797+02:00<p style="text-align: justify;">Les coses se les mirem a través del vidre de la realitat que ens envolta. Un vidre fumat, sovint, de prejudicis. I en funció de l’exercici que fem, ens trobem més refermats en allò que pensem o més qüestionats. Que el català sobreviu reclòs als centres educatius, exclusivament, és una idea que pren cos, cada vegada més, en el meu cap. Pren consideració de certesa. Ahir un alumne, després de parlar-los de la meua fascinació pels llibres de terror i els autors que n’escriuen, i de mostrar-los-en un que acabava de comprar en castellà -em vaig excusar dient que es tractava d’un llibre no traduït-, em disculpa condescendent i em diu que ell passava més por llegint un llibre en castellà que en català. Evidentment feia referència a la comprensió del text, més assumible per a ell en una llengua que en l’altra. La sensació de fracàs que sobrevé és immensa. El 90 per cent de les lectures que oferim a l’escola és en català, atenent que és la llengua sobre la que més cal incidir, perquè, al meu entorn de treball, ni és d’ús familiar, ni social. Són textos senzills que miren de ser accessibles en les seues propostes. Narracions prèviament contextualitzades. Parlen d’allò que estem treballant. Revisem el vocabulari. Repassem paraula a paraula els significats que se’ns fan necessaris per fer-lo més entenedor. Durant les sessions d’expressió escrita fem servir aquelles paraules, abans desconegudes, per escriure relats propis, pensaments. Les encabim en el nostre bagatge. Mirem d’apropiar-nos-les, de fer-les nostres. D’acoblar-les al discurs. En dies posteriors, mantindrem un diàleg sobre allò llegit. Ens confirmem entre tots que ho hem entès i decidim si estem més o menys d’acord. Si ens ha passat alguna cosa de semblant. Mirem d’apropar-lo el més possible a la nostra realitat, al nostre imaginari, al nostre teixit emocional, per fer-lo viu, immersiu. I confiats en la constant d’aquesta feina, obrim les tanques de l’escola al final de les classes i els deixem marxar, tot pensant que la vida que hi ha a l’altra banda els exigirà posar en ús allò après. Però aquesta certesa que em creix com una mala herba, em diu que en arribar a casa, la mare els espera amb les seues referències lingüístiques, que no són en català. Que la televisió els explicarà el món amb un llenguatge diferent i aquell repetit discurs que aprenen sense esforç, perquè és omnipresent. I eixiran al carrer per fer les encomandes de queviures o qualsevol altra cosa i rere el taulell els rebran en castellà. I faran gestions a l’administració i el funcionari de torn els parlarà en castellà, bé perquè és la seua llengua habitual, bé perquè els veu forasters i vol fer-se comprensible. I els meus alumnes tornaran l’endemà a classe i preguntats sobre les paraules que vam treballar els dies anteriors, dubtaran, sobre el què volen dir i sobre la seua existència. Perquè de sobte són espectres, fantasmes fàcilment qüestionats per la manca de presència real en el seu dia a dia. I tornarem a començar. Només perquè puguen fer la següent prova per avançar en el següent tram educatiu i l’administració se senta feliç i pagada de tenir un submón alfabetitzat més o menys correctament en català, però que no pot incorporar al carrer perquè falla el més important, l’ús social. Aquell que ve de la necessitat, de vèncer l’aïllament que imposa no saber què ens diuen. La immersió real que cal buscar, no solament l’excel·lència professional dels docents en l’ensenyament de la llengua. La certesa d’estar treballant una llengua moribunda. </p>Josep Manel Vidalhttp://www.blogger.com/profile/10650146426069785066noreply@blogger.com0