la vida que llegeixes

“Com qui tanca una casa per sempre, defugies les paraules”

RICARD GARCIA

Has aconseguit desplaçar, imperceptiblement, aquella desidiosa actitud que et feia posposar determinades feines fins ben entrat el dia. No has convertit la seqüència de les hores en una activitat profitosa. Però va consolidant-se, entre les estones més aspres del naufragi, la determinació de no extingir-te en el silenci més llòbrec. Llegeixes. Reprens la lectura d’aquells llibres abans avivats del teu interès i que una manca de coratge et va menar a interrompre. Els reprens i trobes, en cadascun d’ells, aquell senyal de la pèrdua, acomodat entre les pàgines. T’endinses i, malgrat que recordes tots els inicis, et mantens infrangible a la idea de saltar aquella part de l’argument i fer principi en la novetat encara no atacada. Has decidit acumular-te en un tot. Se t’obliden, però, altres coses. L’hora convencional de les menjades, per exemple. I et precipites en un àpat improvisat, repetitiu, que et treu de sobre aquella urgència anatòmica de sobreviure. Ja no escrius. Has enretirat l’escampadissa de projectes que et vigilaven les promeses. Vius una voluntat sense encomandes. Fas breus apunts. Recordatoris. Llistats de coses que esdevenen, finalment, assumptes que has d’oblidar. El dia enfosqueix, de fet, en les pàgines del llibre estenent-se com una taca oliosa que t’encega. Obris el llum de la vora del llit i continues. Fins que la pesantor dels braços t’avisa del cos extenuat que mires de gestionar i que ja automatitza poques coses. Entres en el somni més fosc des del fracàs de l’arquitectura dels teus gestos. L’endemà no sortiràs. La vida que llegeixes salva aquesta altra que es podreix de renúncies.