corrredor mediterrani

El sistema radial del ferrocarril al que ens han acostumat els governants d’aquest estat només privilegia el seu nucli: Madrid. Com si aquell punt hagués de ser l’únic centre neuràlgic de les nostres anades i vingudes. Amb l’AVE com a plat únic en el desplaçament. Una mena d’aberració comunicativa que necessita transformar l’orografia del territori per on ha de circular, en lloc d’adaptar-se al mateix, com li caldria a qualsevol mitjà que volgués ser considerat com a eficient. I que, precisament per això, necessita unes inversions d’escàndol. Línies que, a sobre, en alguns llocs s’han construït només perquè pugen una dotzena de passatgers (a tot estirar) que es miren atònits el recorregut per estacions despoblades, a localitats menudes, que s’ho viuen com una atracció de fira. 

Inversions que no aconsegueixen benefici –no serà el cas dels promotors, imagine-, i que acaben xuclant les que haurien de rebre, per exemple, els trens de rodalies, que no poden mantenir correctament les seues infraestructures i pateixen unes pujades incomprensibles i intolerables de preus malgrat la seua rendibilitat, eliminant les ofertes (com és el cas en els bitllets d’anada i tornada). Dissuadint els usuaris precisament d’agafar un mitjà que se’ns fa imprescindible per anar a treballar, és a dir, per guanyar-nos les garrofes. Fent de la nostra necessitat un motiu de robatori. 

I mentre, línies com l’anomenat corredor mediterrani, de solvència contrastada, i que uniria la segona i tercera ciutats més importants de l’estat, malgrat ser un dels trams ferroviaris més rendibles, no solament no millora en la seua infraestructura, sinó que pateix el menyspreu i abandonament per part dels successius Ministeris de Foment. Desoint les recomanacions que constantment fan des d’Europa (no sé per què dic açò, perquè el Parlament Europeu ja em sembla una casa de mal averiguar). Ara mateix, el trajecte en Euromed, que fa un temps podia fer-se en dues hores i mitja, costa tres hores per la quantitat d’incidències que s’hi produeixen. 

No sé quin tipus de justificacions inversores fan aquells que decideixen quins trams ferroviaris cal prioritzar i quins cal desestimar (puc imaginar-me que és una qüestió més ideològica que econòmica). Però amb els números a la mà, el tram València-Barcelona arreplega més passatgers en un dia dels que arribarà a arreplegar en un any l’AVE que passa per Conca. I fa ràbia tot plegat, mentre nosaltres, valencians i catalans, empesos per les nostres relacions laborals o d’estima o simplement per oci, tinguem que suportar la indiferència en forma de càstig de la classe política espanyola, que encara és la que ens talla l’abadejo i ens condiciona, amb un paternalisme indignant, amb qui hem de crear lligams o deixar de tenir-los.