L’escola no necessita més plans. Necessita més persones.

Cada vegada que apareixen uns mals resultats en matemàtiques o en llengua, el debat públic s’ompli de paraules solemnes. Plans de xoc. Mesures prioritàries. Reformes. Innovació. Orientacions metodològiques. Competències.

La seqüència dels esdeveniments posteriors és previsible. El Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, en una típica reacció reactiva, presenta documents. Els sindicats –necessitats, de sobte, de fer un crit catàrtic d’impotència– convoquen mobilitzacions. Les famílies, desconcertades, es pregunten què està passant. I, l’endemà, els mestres tornem a entrar a l’aula amb la mateixa sensació íntima i persistent: que tot això passa molt lluny del lloc exacte on es decideix si un xiquet aprén o no.

Perquè el problema de l’escola catalana no és metodològic. És estructural. I és molt més senzill d’entendre del que sembla: massa alumnes per a una sola mirada.

La ràtio legal a primària és de 25 alumnes per aula. És una xifra administrativa, pensada per encabir alumnat dins d’un sistema. No és una xifra pedagògica.

Qualsevol mestre sap que a partir de vint alumnes l’atenció individualitzada comença a ser un esforç. A vint-i-cinc, deixa de ser possible. I sense atenció individualitzada no hi ha inclusió real, no hi ha seguiment personal, no hi ha qualitat educativa, per molt que els documents oficials ho proclamen. 

Però encara hi ha un error més profund i més silenciós: pensar que el tutor pot sostenir tot això sol.

Hi ha un exemple molt clar d’aquesta distància entre el que diu el paper i el que passa a l’escola: les Aules d’Acollida.

El Departament d’Educació concedeix aquestes aules en funció d’una fotografia fixa de la matrícula en un moment determinat del curs. Si en aquell instant no hi ha prou alumnat nouvingut registrat, el centre no disposa d’aquest recurs.

Però l’escola no és una fotografia. És una pel·lícula en moviment.

Durant tot el curs arriben alumnes d’altres països, d’altres llengües, d’altres realitats. Arriben com un degoteig constant que no apareix en cap estadística inicial. I aquests alumnes necessiten, des del primer dia, un espai d’immersió lingüística ben pensat, sostingut, estructurat.

Quan aquesta aula no existeix perquè “les dades no ho justificaven” al setembre, el que passa és molt senzill: el tutor incorpora l’alumne al grup sense els recursos necessaris per a atendre’l com caldria. L’aprenentatge del català es fa a batzegades. L’alumne se sent desubicat. El grup se’n ressent. I el mestre torna a fer equilibris impossibles.

No és una qüestió metodològica. És, de nou, una qüestió de persones i de recursos presents quan fan falta, no quan les estadístiques diuen que potser faran falta.

Amb la diversitat real que habita avui les aules —necessitats educatives especials, nouvinguts, fragilitats emocionals, contextos familiars complexos— el tutor en solitari és una figura pedagògicament insuficient. L’escola actual necessita codocència, mestres de suport estructurals, especialistes presents des del primer dia. Persones dins l’aula. No programes sobre el paper.

Hi ha un miratge que distorsiona la percepció real dels recursos dins dels centres. Sobre el paper, sembla que el personal siga suficient. Perquè en els còmputs oficials, per exemple, hi apareixen també les hores de docència dels equips directius.

Aquestes hores, sovint, s’assignen a tasques de reforç dins de les aules, perquè d’alguna manera cal donar-los un sentit pedagògic. Però la realitat és que els equips directius viuen sotmesos a reunions constants, gestions urgents que no poden defugir i que els obliguen a abandonar aquestes hores amb freqüència.

Així, el centre “compta” amb un personal que, en la pràctica, no pot oferir una presència estable ni continuada dins l’aula. I aquesta distorsió fa creure a l’administració que els recursos humans són suficients, quan la quotidianitat als centres educatius acaba demostrant exactament el contrari.

Hi ha una altra realitat que gairebé mai apareix en els debats públics: el temps. 

El mestre ja no té temps per fer de mestre. 

Una part indecent de la jornada docent se’ns va en burocràcia: plataformes, informes, programacions extensíssimes, reunions, justificacions, documents que ningú no tornarà a llegir.

Aquesta burocràcia no ajuda el docent. Serveix, sobretot, perquè aquest justifique per escrit precisament per què no pot fer allò que el sistema li exigeix.

I així, sense adonar-nos-en, el temps que hauria de servir per a pensar el grup, per preparar millor les sessions, per atendre els alumnes, es dissol davant d’una pantalla. Després ens sorprenem que baixen els resultats.

Hi ha encara un altre silenci dins del sistema. Es parla sovint de formació permanent. Però és, massa vegades, una formació individual, desconnectada de la realitat concreta del centre. Els sistemes educatius que funcionen no formen docents amb cursos puntuals. Porten la formació dins de l’escola: mentors pedagògics, observació d’aules, treball conjunt sobre casos reals, creixement col·lectiu del claustre. Evidentment, això no genera titulars. Però és el que realment transforma una escola.

Hi ha encara un altre factor que gairebé mai no apareix en els debats educatius i que, en centres de màxima complexitat, resulta decisiu: la inestabilitat del claustre.

Aquests centres exigeixen una predisposició pedagògica, emocional i humana molt determinada. No tots els docents s’hi senten còmodes. No tots poden sostenir aquest nivell d’exigència durant anys. I el resultat és que, curs rere curs, el claustre canvia. Els alumnes que més necessiten referents estables són, paradoxalment, els que veuen desfilar mestres nous cada setembre.

Aquesta rotació constant té un cost pedagògic enorme: es perden dinàmiques consolidades, es dilueix el treball d’equip, es torna a començar una vegada i una altra. I això desgasta tant els docents com el centre.

No n’hi ha prou amb demanar més suport personal. Cal també reconéixer que treballar en un centre de màxima complexitat requereix al·licients reals que facen atractiva i sostenible aquesta tasca: estabilitat, reconeixement i, també, incentius econòmics que compensen l’esforç professional i emocional que implica.

Perquè sense equips estables, cap projecte educatiu no pot arrelar de veritat.

Per què els sindicats i l’Administració no es troben? Perquè el Departament proposa plans, orientacions i programes. I els docents demanem una cosa molt més bàsica i molt més essencial: persones i temps.

Sense ràtios més baixes, sense plantilles completes des del primer dia, sense reducció radical de burocràcia i sense acompanyament professional real, cap pla educatiu no pot funcionar. És com voler millorar la navegació d’un vaixell sense tapar abans les vies d’aigua.

Cal entendre, com a societat, que açò no és una queixa laboral. És una explicació pedagògica. Invertir en més mestres, en més suport i en menys burocràcia no és un privilegi del professorat. És la condició imprescindible perquè els vostres fills i filles puguen aprendre en condicions.

L’escola no necessita més plans. Necessita més persones dins de l’aula i més temps perquè els mestres puguem fer, simplement, de mestres.

No tot és debatible en democràcia

En els darrers dies els mitjans s’han fet ressò de la polèmica al voltant del cicle sobre la Guerra Civil (ara ajornat per Pérez-Reverte després de diverses renúncies a participar-hi). Una mena de taula rodona que, impulsada per l’extrema dreta, pretenia ser un intent polític de trencar el consens històric sobre el franquisme, assolit per la historiografia després de dècades d’investigació rigorosa, i sembrar dubtes sobre fets àmpliament demostrats per convertir-los en matèria d’opinió. 

El debat és una eina noble quan es produeix dins d’un marc compartit de realitat. Quan les parts accepten unes regles mínimes de joc, una base comuna de fets. Però quan el que es posa en qüestió és precisament aquesta base —quan s’insinua que potser no està tan clar qui va provocar la guerra, o que potser la repressió no va ser tan greu, o que tot depén del relat que s’explique— el debat deixa de ser un exercici democràtic i es converteix en una distorsió.

De sobte, ens descobrim obligats a explicar, una vegada més, que una dictadura va ser una dictadura. Que un cop d’estat contra un govern legítim no és una opinió, sinó un fet. Que la repressió, l’exili, les cunetes, els afusellaments, els camps de concentració, no són relats alternatius, sinó història documentada. I, tanmateix, ens demanen que ho debatem. Que ho posem sobre la taula amb qui ho qüestiona. Que dialoguem, que siguem oberts, que no caiguem en la temptació de la intransigència.

Això no és pluralisme. És desplaçament.

Perquè, sense adonar-nos-en, deixem de parlar de com reparar una injustícia històrica per començar a discutir si aquella injustícia va existir realment. Deixem de preguntar-nos què fem amb la memòria per haver de justificar que la memòria és necessària. I això desgasta. Desgasta molt més que la discrepància política ordinària, perquè afecta el sòl mateix sobre el qual caminem.

Cal dir-ho amb claredat i sense complexos: hi ha fets que no són opinables. No perquè ho decidim nosaltres, sinó perquè dècades d’investigació rigorosa els han establert amb solidesa. Que la Guerra Civil s’inicia amb un cop d’estat contra un govern legítim. Que la dictadura va exercir una repressió sistemàtica. I que hi ha víctimes, exili, fosses i silencis que no són metàfores.

Això no és una interpretació ideològica. És història documentada.

Hi ha una idea molt estesa que diu que la democràcia consisteix a parlar amb tothom. Però potser la maduresa democràtica consisteix, també, a saber quan no cal seure a segons quines taules. No per menyspreu, no per censura, sinó per responsabilitat. Perquè no tot és opinable i no tot mereix l’estatus de debat. Quan posem al mateix nivell qui defensa la democràcia i qui justifica una dictadura, no estem enriquint el debat: estem desdibuixant la frontera moral que el fa possible.

I potser el gest més honest no és entrar en totes les discussions, sinó preservar l’espai on la realitat encara té sentit. Recordar que la memòria no és un relat entre altres, sinó una responsabilitat col·lectiva. I assumir que, a vegades, la millor defensa del diàleg és negar-se a convertir en debat allò que ja no ho és.

No és replegament. És fermesa.

I potser, avui més que mai, la defensa del diàleg exigeix preservar-lo de les trampes que el buiden de sentit.

Democràcia no és alternança.

Foto de Tara Winstead.

Són curiosos els articles d’opinió que ja s’enceten, no amb una idea, sinó directament amb una renúncia. Amb una d’aquelles frases que, endiumenjada de neutralitat, ja t’ha mogut el marc mental mig metre cap al precipici. “La pregunta preocupante es qué pasará si los nuevos partidos derechistas no consiguen rebajar la insatisfacción ciudadana con la política.” D’aquesta manera s’obri la peça. I així, sense més escarafalls, ja tenim normalitzat allò que no hauria de ser normal mai, que l’extrema dreta siga considerada una opció legítima de “gestió del descontentament”. Com si aquesta gent portés al cap la missió de governar i calmar, i no el que realment fan en altres llocs: esdevenir un projecte de ruptura, de càstig i d’erosió de les llibertats.

Si es vol oferir una vertadera reflexió, la pregunta no és què passarà si fracassen. La pregunta és què passa quan arriben. Perquè l’extrema dreta no entrarà a les institucions com qui entra en una base de manteniment d’un taller ferroviari, disposat a arreglar una màquina espatllada, disposada a discutir fins i tot el pressupost. Una vegada siguen dins, el que discutiran serà qui té dret a existir amb dignitat. No venen a reparar res: venen a convertir el malestar existent en una arma, a reorientar-lo cap a objectius fàcils –minories, migrants, feminisme, cultura, mestres, periodistes– i a fer passar la crueltat per lucidesa.

La democràcia, en aquest relat, queda reduïda a una cosa estranyament trista: un mecanisme per “processar” el descontentament. Una olla de pressió amb una vàlvula. Una manera de deixar eixir vapor. I ja està. Però si això és tot el que creiem que és la democràcia, ja hem perdut abans de començar. Perquè una democràcia no és només el dret a castigar el govern de torn. És, sobretot, el dret a no ser humiliat pel poder. És el conjunt de garanties que impedeixen que una majoria circumstancial puga convertir-se en una màquina de persecució.

Quan parlem de democràcia, no parlem només de votar. Parlem de límits. De drets. De contrapesos. D’institucions que no poden ser convertides en botí. Parlem de l’escola pública com a espai de convivència, no com a diana ideològica. Parlem de la justícia, de la premsa, de la universitat, de la cultura, de la sanitat, de la llibertat de viure sense por.

I ací arriba el punt que més inquieta: l’article dibuixa com a “model ideal” una alternança simple entre dos grans partits, com si el pluralisme fora una avaria del sistema. Com si la diversitat política no fora el reflex natural d’una societat complexa, sinó una “fragmentació” que desordena el mecanisme. Però la pluralitat no és un defecte de la democràcia. És una de les seues formes més honestes: la prova que la societat no cap dins d’un sol relat, ni dins d’un sol eix, ni dins d’una sola cadira.

El bipartidisme no és cap ideal: és una comoditat per als de sempre, que aspiren al poder.

I quan es presenta com a ideal, el que s’està demanant, en el fons, és silenci. Simplificació. Reducció del debat. Menys veus, menys matisos, menys resistències. Com si el problema de la democràcia fora que la gent pensa massa coses alhora.

Però el verí de l’extrema dreta no entra només per la porta gran de la victòria electoral. Entra abans, quan el discurs públic accepta que és “normal” que puguen governar. Quan es tracta la seua arribada com una fase més del joc, com un experiment que pot eixir bé o malament. Com si no sabérem ja què fan quan tenen poder: no necessiten “èxit” econòmic per fer mal. Els basta amb una cosa més profunda: canviar el clima moral. Normalitzar la humiliació. Convertir la sospita en virtut. Fer de l’odi una forma d’ordre.

La pregunta, per tant, no és si sabran “rebaixar la insatisfacció”. La insatisfacció, de fet, és el seu combustible. La necessiten viva, permanent, convertida en ràbia. Perquè la seua política no és la solució del malestar: és la seua administració en forma de guerra cultural. El seu govern ideal no és un país més tranquil: és un país més dividit, més poruc, més cansat, més disposat a renunciar a drets a canvi d’una promesa de seguretat.

I quan això passa, el descontentament ja no és un símptoma democràtic. És una malaltia explotada.

Ens diuen que el risc és que, si fracassen, la gent es desencante i acabe qüestionant la democràcia. Però la democràcia cau quan es tolera que l’autoritarisme es presente com una alternativa legítima. Quan la frontera moral es difumina i el feixisme torna a parlar en veu alta, com si només fora una opinió més.

I potser el més pervers és això: que el relat s’escriu com si el problema fora la decepció del votant. Com si tot depenguera del seu estat d’ànim. Però no. El problema no és l’ànim: és el dany. El problema no és la frustració: és la impunitat. El problema no és que “no calmen” la ciutadania: és que, mentre governen, trenquen coses que després costen dècades de reconstruir.

La democràcia no és una vàlvula d’escapament. És un pacte fràgil. Un pacte de límits i respecte. Un pacte perquè el poder no puga fer de nosaltres el que vulga. I quan el pacte es tracta com un simple mecanisme per canalitzar el malestar, s’està preparant el terreny perquè qualsevol cosa —qualsevol barbaritat— puga ser presentada com a “resposta al descontentament”.

Per això, la pregunta real, la pregunta urgent, no és què passarà si fracassen. La pregunta és: per què estem acceptant, ja des d’ara, que el seu pas pel poder siga una opció assumible?

Perquè hi ha coses que una democràcia no pot permetre’s provar, ni una sola vegada, sense posar-se en perill. I el feixisme —encara que vinga amb corbata, encara que parle de “sentit comú”, encara que prometa ordre— no és un canvi polític. És una ruptura moral.

El fracàs serà que ells arriben. El fracàs per a la democràcia.

Habitatge: dret o bé de mercat?

Foto de Alena Darmel.

Si volem saber de debò si un país funciona, no cal mirar el PIB, ni parar atenció al contingut de certs discursos ni  a altres solemnitats paregudes. Cal fixar-se en una cosa més simple i més contundent: si la gent pot pagar-se un sostre sense por.

Malgrat que ens ho venguen d’aquesta manera, l’habitatge no és un debat tècnic. És un debat moral. I, sobretot, és un debat que moltíssima gent té a flor de pell, especialment si el viuen de primera mà. Si són protagonistes del fet angoixant que el lloguer s’empassa el salari. Si els sobrevola l’amenaça del desnonament i si la factura deixa a les fosques el món que pensaven accessible i resulta que no és. 

En aquest context, qualsevol proposta que facen els partits no és només “política d’habitatge”. És una manera de decidir qui té dret a quedar-se i qui ha d’anar-se’n.

Avui us concretaré el mapa polític amb una pregunta ben senzilla: l’habitatge és un dret o és un bé de mercat? Quan un partit tracta l’habitatge com un dret, tendeix a pensar que l’Estat ha d’actuar com un escut protegint els vulnerables, evitant expulsions, posant límits als abusos i construint un sistema que garantisca un mínim de seguretat vital.

Si, per contra, un partit tracta l’habitatge com un bé de mercat exclusivament, tendeix a pensar que la solució està en funció de construir més, incentivar promotors, reduir regulació, “fer que l’oferta augmente” i confiar que el preu es corregirà.

Les dues mirades coexisteixen en una mateixa democràcia. El problema és quan la crisi és tan profunda que el mercat, per si sol, ja no té temps d’arreglar res. Perquè la gent no viu en el “terme mitjà”. La gent viu en el mes que ve.

L’espai del govern (amb matisos entre PSOE i Sumar) tendeix a defensar la idea que l’habitatge s’ha de protegir com un dret. Això es tradueix en polítiques d’emergència i regulació, com ara, moratòries de desnonaments per a famílies vulnerables, protecció contra talls de subministraments, ajudes socials i, en alguns casos, regulació de preus o mecanismes per frenar abusos en zones tensionades.

Aquesta mirada té una virtut que sovint s’oblida: salva gent ara. I quan parlem d’habitatge, “salvar ara” no és una metàfora. És literal.

Ara bé, aquesta proposta necessita una segona pota que moltes vegades queda curta. Un parc públic fort, estable i massiu. Perquè si només fas emergència, vas posant apòsits a una hemorràgia.

El PP, en canvi, sol plantejar el problema com una qüestió d’oferta i incentius. Diuen que cal construir més, agilitzar tràmits, reduir burocràcia, incentivar la rehabilitació i donar seguretat jurídica als propietaris perquè posen pisos al mercat.

És una proposta coherent amb una idea liberal. El mercat s’autocorregeix si li lleves frens. I és cert que l’oferta importa. Però hi ha una ombra llarga en aquest discurs. Quan tot depén del mercat, la protecció social queda sempre com un “després”. I el “després” sol arribar tard per a qui ja està a la porta del carrer.

A més, aquesta postura sol ser reticent a controls de preus o mesures fortes de protecció, perquè es consideren “intervencionistes” o contraproduents. El resultat és que el PP pot ser útil per a parlar de construcció i dinamisme, però acostuma a ser feble en la pregunta essencial: què fem, mentrestant, amb la gent que no pot pagar?

Junts combina elements de política pública amb un enfocament clar de centredreta. Parla de construir, rehabilitar, ampliar oferta i col·laboració publicoprivada. I això, en teoria, pot sumar. Però hi ha dos punts que defineixen la seua postura i que la fan menys “dret universal” del que sembla.

El primer, Junts tendeix a ser reticent a regulacions fortes del mercat del lloguer, i a preferir solucions d’oferta i incentius.

El segon, i més delicat, quan proposes condicions d’accés més restrictives a l’habitatge protegit (criteris d’empadronament o allargar el temps de residència), estàs convertint el dret en una mena de filtre. És a dir, no és “habitatge per a qui ho necessita”, sinó “habitatge per a qui compleix unes condicions prèvies”. I això, socialment, és una línia perillosa. Perquè el dret, quan es converteix en una cursa d’obstacles, deixa de ser dret.

VOX va encara més lluny en la direcció del mercat i la propietat privada. Rebutja controls de preus, rebutja moratòries de desnonaments i centra el seu discurs en la seguretat jurídica dels propietaris, el càstig a l’ocupació i l’ordre. En aquesta mirada, l’habitatge no és un dret exigible, sinó un bé que s’aconsegueix o no s’aconsegueix, i l’Estat ha d’intervenir el mínim possible.

El problema és evident, en un context de crisi com l’actual, aquest enfocament no és una solució social. És una selecció natural. I quan un país deixa que la selecció natural faça de política pública, el que creix no és l’ordre, el que creix és la desigualtat i la por.

La pregunta realment important no és quin partit ofereix el discurs més net. La pregunta és: què és socialment més just i més eficaç? I la resposta és incòmoda perquè no és un eslògan. La solució social és la que actua en dos temps.

Primer: protegir ara. Moratòries de desnonament per a vulnerables. Protecció contra talls de subministrament. Ajuts directes. Regulació quan el mercat es torna depredador.

Segon: construir demà. Parc públic d’habitatge real, massiu, sostingut. Rehabilitació. Oferta assequible. Planificació urbana que no expulse. I sí: també incentius, però amb condicions socials clares.

Perquè si només fas emergència, cronifiques la crisi. I si només fas mercat, condemnes una part de la població a caure mentre “arriba l’oferta”.

La política d’habitatge és això: decidir si acceptes que hi haja expulsats pel camí.

Un país no es mesura pels que aguanten. Es mesura pels que salva. I l’habitatge és el termòmetre més honest de tots: o la democràcia és capaç de garantir un sostre mínim de dignitat, o el que tenim no és una societat, sinó una loteria. I una loteria no és llibertat. És incertesa i por.

Neutralitat o complicitat?

Foto de Jonas Horsch.

Hi ha una línia molt fina —i molt perillosa— entre permetre i legitimar. El Parlament Europeu acollirà una cimera internacional de caràcter ultra amb participants que promouen el supremacisme i defensen la pena de mort per a persones homosexuals. La justificació és reglamentària: l’acte és convocat per Eurogrups reconeguts i, per tant, pot fer ús dels espais de la cambra. Legalment, tot quadra. Democràticament, no.

Aquest és el parany. Quan una institució democràtica invoca la neutralitat procedimental per rentar-se les mans del contingut, no és neutral: està cedint capital simbòlic. L’edifici, l’escenari, el segell. Tot això pesa. I pesa molt més que qualsevol nota a peu de pàgina sobre responsabilitats formals.

No es tracta de censura ni de silenciar dissidències. El pluralisme no obliga a allotjar discursos que neguen els drets humans. El pluralisme consisteix a garantir drets, no a posar-los en subhasta sota l’etiqueta de “debat”. Presentar com a discussió legítima allò que ataca la dignitat bàsica de col·lectius sencers és una perversió del llenguatge democràtic: és dir “llibertat d’expressió” quan el que es busca és blanqueig institucional.

La defensa habitual és coneguda: “el Parlament no organitza l’acte; només cedeix l’espai”. Però l’espai no és neutre. Les institucions no són sales de lloguer. Representen un pacte polític i moral construït després de dècades de consensos bàsics. Cedir l’espai és prestar legitimitat. I això té conseqüències.

Ho han advertit veus democràtiques diverses: permetre aquests actes és utilitzar el prestigi europeu per internacionalitzar una agenda que presenta els drets humans com a censura i les garanties democràtiques com a repressió ideològica. El mecanisme és vell: convertir la protecció dels vulnerables en “control”, i l’odi en “opinió”. Quan això entra als palaus de la democràcia, el dany no és anecdòtic; és estructural.

La democràcia no és només un conjunt de reglaments. És una responsabilitat. I la responsabilitat exigeix distingir entre tolerar la pluralitat i normalitzar l’odi. Hi ha discursos que no busquen discutir, sinó erosionar. No busquen convéncer, sinó deslegitimar. No busquen ampliar drets, sinó reduir-los.

Dir que “pot passar” no és el mateix que dir que “hauria de passar”. El primer és un fet administratiu. El segon és una decisió política. I confondre’ls és el camí més curt perquè la democràcia esdevinga escenografia: impecable per fora, buida per dins.

Les institucions europees no poden ser ingènues. La neutralitat, quan protegeix l’odi, deixa de ser virtut i esdevé complicitat per omissió. I una democràcia que presta sa casa a qui vol dinamitar els seus fonaments no és oberta; és vulnerable.La pregunta, al final, és senzilla: què protegeix la democràcia quan protegeix els seus espais? Si la resposta no són els drets humans, aleshores el reglament ha guanyat al projecte. I això, tard o d’hora, es paga car.

FGC, quan el tren es governa bé, funciona.

Foto de Nokoko Art.

És cert que, sempre que Rodalies col·lapsa, hi ha algú que diu: “si la gestió estigués en mans de la Generalitat, això no passaria.” I, al costat, la rèplica automàtica: “no és tan fàcil; canviar el gestor no arregla res.”

La segona frase té una part de raó. Però només una part. Perquè, si bé és cert que canviar el gestor com qui canvia una etiqueta no fa miracles, també és cert que la manera de gestionar sí que ho canvia tot. I, en aquest punt, hi ha una evidència que costa molt de discutir: Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) funciona millor. I no ho dic com un eslògan, sinó com una vivència quotidiana, com una comparació inevitable que fa la gent que trepitja l’andana.

Quan un usuari de Rodalies sent que el seu tren pot desaparéixer del panell, que una incidència “puntual” pot durar dues hores, que la informació arriba tard i malament, que l’endemà tot tornarà a passar, el que viu no és un accident. És un sistema que va fatigat. Un sistema que ha normalitzat la precarietat com si fos l’oratge: avui toca ploure.

I, en canvi, quan puges a un tren d’FGC, tens la sensació contrària: que el servei no depén de la sort, sinó d’una rutina. Que el tren és una promesa modesta, però complida: passarà, arribarà, i ho farà amb una certa dignitat. Això no és casualitat. És gestió.

El debat polític tendeix a embrutar-ho tot, perquè ens obliga a triar bàndol abans de mirar els fets. Però els fets, en aquest cas, són d’una simplicitat gairebé ofensiva: quan una xarxa ferroviària es manté i es renova amb criteri, el servei és més fiable. I quan una xarxa acumula dècades de pedaços, retards, obres eternes i inversions que arriben tard o mal orientades, el servei es converteix en una loteria.

Rodalies no pateix perquè la gent es queixe massa. Pateix perquè la infraestructura és vella, saturada i fràgil, perquè qualsevol incidència es propaga com una taca d’oli, perquè hi ha massa punts crítics, massa dependències, massa línies al límit. I, sobretot, perquè hi ha una sensació —massa persistent— que Rodalies ha estat durant anys una cosa que es tolerava, no una cosa que es cuidava.

La pregunta real, per tant, no és si “Catalunya ho faria millor per orgull nacional”, sinó aquesta: què passa quan el govern que en depén té incentius directes per fer-ho bé, i la capacitat real per fer-ho?

FGC no és perfecte, però és una prova que el país sap fer-ho, un exemple claríssim d’una cultura de servei diferent: més exigent, més orientada a l’usuari, més estable en el temps. I això, en transport públic, és gairebé tot. I s’ha construït una reputació: la de ser el tren que normalment funciona. I en una societat moderna, això no hauria de ser una excepció admirable, sinó el mínim.

Per això, quan algú diu que Rodalies milloraria amb una gestió com la d’FGC, no està fent poesia. Està fent una hipòtesi raonable: si en un mateix territori hi ha una operadora que manté un nivell alt de fiabilitat, vol dir que el problema no és cultural, ni inevitable, ni genètic. El problema és de governança i d’inversió.

I això ens porta a una idea que fa por dir en veu alta perquè és massa simple: si s’ha pogut fer bé en una part, es pot fer millor en el conjunt.

Ara bé: ningú no hauria de vendre el traspàs com si fos un conjur. Perquè un canvi de gestió només servirà si va acompanyat del que realment importa: pressupost sostingut, renovació planificada, manteniment preventiu (no només reactiu), control real de la infraestructura i responsabilitat política directa i mesurable. 

El que no pot ser és continuar amb un sistema on tothom té una part del comandament, però ningú n’assumeix del tot el cost, la culpa i la urgència. Rodalies necessita una direcció clara i un compromís llarg. Necessita deixar de ser un problema administratiu i convertir-se en una prioritat de país.

Perquè al final, el que està en joc no és una batalla d’estructures. És una cosa molt més humana: el dret a arribar a casa sense por. El dret a no viure el transport públic com una ruleta russa. El dret a no haver d’explicar a la feina que “el tren” és una excusa, quan en realitat és una condemna.

Quan Rodalies falla, no falla només una línia. Falla la confiança. I un país sense confiança en el seu dia a dia és un país cansat.

Per això, sí: tenir Rodalies sota una gestió comparable a la d’FGC no garanteix la perfecció, però sí que justifica l’esperança. No perquè “nosaltres som millors”, sinó perquè ja hem vist què passa quan el tren és tractat com el que és: una columna vertebral del territori.

I perquè, sincerament, ja hem esperat prou.

Les petjades del vell camí de l’esperança

Foto de Joshua Santos.

Els esdeveniments et fan viure assegut en una sala tancada, on l’aire es torna irrespirable i no només notes la por, sinó el fàstic. Com si la nostra condició humana, en lloc d’evolucionar fins a fites de progrés, s’hagués reduït a un simple mecanisme de moviment i apuntalat amb una erràtica direcció. I mire al meu voltant i em pregunte: com hem pogut arribar fins ací? Què ens queda de tot allò que pensàvem que havíem de ser? I, sobretot, què som ara que el poder ha perdut tota vergonya?

Perquè el que estem veient no és només una política agressiva. És una manera de mirar el món. Una manera de mirar les persones i que, aquestes, de sobte, puguen esdevenir una molèstia, un “problema” que cal gestionar. Com si la vida hagués perdut tot el seu capital humà i poguera entrar en una carpeta administrativa, i després eixir-ne convertida en estadística, en deportació, en por, en silenci.

És en aquest punt —quan la realitat fa aquest clic fred i inhumà— que l’esperança es torna un objectiu difícil. No perquè siga una fita ingènua, sinó perquè sembla que ja no tinga lloc entre nosaltres. Com si no quedara espai per a ella dins d’un món on el soroll de les notícies és constant i l’ànima, a poc a poc, s’esgota.

L’autoritarisme no es construeix només amb restriccions i uniformes d’estètica macabra. Avança amb una cosa molt més quotidiana: la resignació. La idea que “no hi ha res a fer”. És així com ens domestiquen: no amb una ordre directa, sinó amb saturació. Creant-nos cansament i impotència.

I això és el que volen: que ens acostumem a l’abús com qui s’acostuma al soroll del trànsit del carrer. Que la nostra legítima indignació es convertisca en una rutina capaç de fer-nos oblidar el motiu i el dolor dels altres. 

Però hi ha una cosa que no poden controlar, el moment exacte en què una societat diu prou. I això passa, sovint, quan l’abús s’excedeix. Quan la impunitat ja no dissimula i el poder, embriac de si mateix, comet l’error d’exhibir-se.

I és aleshores quan desperten els anticossos.

Mire, amb admiració i emoció alhora, les imatges del centre de la ciutat de Minneapolis. La gentada, envaint els carrers sota el corrent de la ràbia i la solidaritat. La mobilització massiva aconseguida després de l’assassinat de Renée Good i una vaga general (la primera d’aquesta magnitud en dècades!). Sé que no és una pel·lícula amb final garantit. És una cosa més humana (tremendament humana!), una lluita real, irregular, amb llums i ombres, que de vegades avança a batzegades i, de vegades, retrocedeix com si tot estigués perdut. En soc conscient perquè no vull perdre’m en una esperança ingènua. 

Però és una imatge que colpeja perquè té la bellesa del que és essencial: gent protegint gent.

És el revers diàfan de l’autoritarisme. L’autoritarisme vol individus sols. Vol por i silenci. Vol que cadascú mire només per ell, pels seus interessos particulars. Que la visió que puga fer de la realitat vaja embolicada d’una presbícia d’egoisme. Però quan una ciutat es converteix en xarxa, el poder tremola. Perquè una comunitat és un animal antic, resistent, imprevisible, capaç de suportar allò que cap individu suportaria.

I jo, que escric des d’ací, des d’aquest racó invisible, perdut en la immensitat del món que mire de dignificar, amb un crit que cau sovint al buit, però que no vull deixar de fer, m’ho mire tot amb aquesta tristesa que em pesa tant, perquè necessite veure això. Necessite saber que encara existeix. No per romantitzar-ho. No per fer-ne postal. Sinó perquè és una prova. Una prova que el món encara té musculatura moral.

Sovint ens enganyen amb una esperança infantil, atrapada en l’antiga teranyina de la religiositat i la seua falsa gestió de la impotència. Amb aquell “tot anirà bé”. Però no. L’esperança adulta és una altra cosa. L’esperança no és pensar que guanyarem. És decidir que no cedirem. És decidir que no normalitzarem l’abús. Que no direm “és el que hi ha”. Que no farem veure que no passa, ni acceptarem que la por siga una forma de govern. És acceptar que la història no té garanties, però té responsabilitats.

El vell camí de l’esperança mai no ha sigut una autopista. Ha sigut sempre una drecera. Un camí estret, entre la malesa de l’esbroncada. Sovint ple de fang. De vegades sense llum. Un camí que has de recórrer a les palpentes, i que endevines perquè altres, abans que tu, han deixat una empremta. Un veí que acompanya, una mestra que protegeix i que no es rendeix. Un treballador que assumeix la seua veu i s’exposa. Una ciutat que no calla, que surt de casa i es fa multitud en mig del fred per dir prou.

No és poca cosa. És la condició humana defensant-se a si mateixa. Potser això és el que sempre ens ha quedat: no la certesa de la victòria, sinó la capacitat de resistir la degradació. La capacitat de no convertir-nos en allò que ens volen fer. Perquè mentre hi haja gent capaç de connectar voluntats, de protegir el feble, de dir “ja està bé!”, de mirar la injustícia i anomenar-la pel seu nom, mentre això existisca, encara hi ha camí.

I jo, avui, necessitava veure-ho. No per estar tranquil, sinó per continuar.

Gaza no és un solar

Foto de ali Saleh.

Ni el llenguatge presumiblement diplomàtic pot amagar una obscenitat com aquesta. Abans, com a mínim, la violència es disfressava sota una mena de decència hipòcrita, com ara “procés de pau”, “mediació” o “full de ruta”. Ara ni això. Només cal presentar la idea rere el somriure assajat d’un fòrum econòmic i pantalles plenes de renders brillants, que fan basarda: convertir Gaza en un projecte immobiliari. Com si el dolor fos una oportunitat, el genocidi un solar i les runes una invitació a fer negoci.

I el pitjor és que ens ho venen com si fos reconstrucció, ajuda i pau, quan no és altra cosa que abús de poder i humiliació planificada.

El mecanisme d’aquesta proposta ha estat ben simple. Primer no deixes pedra sobre pedra –destruint o deixant que destruïsquen– i després et presentes com a salvador. És el mateix vell guió de sempre, però amb corbata i PowerPoint.

El món ha vist imatges que pensàvem ja impossibles: hospitals rebentats, famílies senceres aniquilades, infants amb ulls de mirada envellida, mares trencades buscant fills entre pols i ossos. Hem assistit al directe d’un poble tancat, castigat, reduït a la condició del sadisme d’un “Gran Germà” televisiu per veure fins on poden resistir, quant de temps, amb quina dignitat.

I quan encara ressonen els crits entre els enderrocs d’aquella terra assolada, quan encara hi ha gent sota els edificis esfondrats, quan encara hi ha ferides obertes que supuren història i sang, arriba la proposta: “Ara reconstruirem”. Quan el que volen dir en realitat és ara decidirem nosaltres què ha de ser Gaza.

Doncs, no. Això no és reconstruir. Reconstruir no és aixecar edificis, és restituir vides. És tornar drets, sobirania. És reparar una injustícia. Quan una proposta parla de “turisme”, “litoral”, “zones econòmiques”, “torres modernes”, i no posa sobre la taula idees com retorn, llibertat, dignitat, reparació i justícia, no és un pla humanitari. És colonialisme amb logotip.

Aquesta és la trampa més repugnant: fer creure que tot això és “pel bé dels palestins”. Però qualsevol persona que conserve un mínim de lucidesa sap que això no va d’ells. Va del mapa, del control, del relat. Els han tractat com un obstacle urbanístic, una variable incòmoda, un problema de gestió. Com un inconvenient que calia reubicar, una massa humana que calia administrar, una realitat molesta quan tocava fer negocis. 

El projecte és indecent perquè neix d’una premissa indecent: que el futur d’un poble pot ser decidit per altres.

I això és el que fa mal de veritat. No només la destrucció, sinó el missatge: “Després de tot el que heu patit, encara us traurem fins i tot el dret a imaginar-vos.”

No hi ha reconstrucció possible, si els legítims habitants no són el centre. No com un decorat, no com una excusa, no com una foto de campanya. El centre. Però el que s’insinua en aquesta mena d’agendes és exactament el contrari, que el poble palestí és prescindible. I això és el que converteix la proposta en una agressió política i moral. Perquè el que s’està plantejant, en el fons, és una “solució” que no resol res: una solució que consisteix a fer desaparéixer el problema canviant-lo de lloc.

No vull fer comparacions fàcils. Però la història és la història, i el nazisme va ser una monstruositat industrial d’extermini. I hi ha patrons que la consciència reconeix amb terror: la deshumanització, la fredor burocràtica, la idea que la gent pot ser “reubicada”, “administrada”, “desplaçada” com qui mou peces d’un tauler.

En les línies rectes dels plànols traçats, on apareixen els vidres, el blau mediterrani i el turisme, també podem llegir la pornografia del futur. Un futur construït sobre la negació del present. I això és el que fa que, tot plegat, siga tan humiliant, que el dolor real és desplaçat per una maqueta.

Com d’inevitable és aquesta pregunta: què ens queda de la nostra condició humana? Què hi ha de la nostra capacitat per horroritzar-nos? Què queda que encara ens faça mal? On és aquella part de nosaltres que no accepta que el patiment es convertisca en oportunitat, que deixa que les ruïnes siguen un negoci, que permeta que la derrota, persecució i aniquilació d’un poble acabe convertint-se en un projecte immobiliari a la seu de Davos?

Clar i ras. En moments així, la neutralitat ja no és prudència. És covardia. Perquè no estem davant d’un “pla discutible”. Estem davant d’un precedent monstruós: si es normalitza que una potència puga presentar en un fòrum d’elit el redisseny d’un territori devastat —sense sobirania, sense consentiment, sense justícia— llavors el món està acceptant una idea aterridora: que el dret internacional és un decorat, i que el poder de la força és qui reparteix el futur.

Hem vist que hi ha qui proposa el pragmatisme com a solució, que cal reconstruir “com siga”, que és l’única manera d’evitar més guerra. Però no ens enganyem. El pragmatisme, quan renuncia a la dignitat, es converteix en col·laboracionisme. I la reconstrucció no pot fer-se a qualsevol preu, perquè aquesta és una ocupació, una expulsió, una neteja política sota tones de vernís econòmic. Així tampoc evitem cap guerra. Ans al contrari, és la manera de preparar la següent. Perquè no hi ha pau sense justícia, ni futur sense dignitat.

I ací és on el paper del Canadà resulta tan incomprensible i, alhora, tan revelador. El Canadà, ho hem pogut comprovar no fa gaire, s’ha construït una imatge internacional de país civilitzat, de defensor dels drets humans, de veu moderada, de diplomàcia amable. Però si participa en una estructura que exclou el subjecte palestí i legitima una reconstrucció sense sobirania, el que fa no és “ajudar”: el que fa és donar cobertura moral, blanquejar la ignomínia. 

I això és molt greu, perquè la història no recorda els que “van intentar moderar-ho des de dins”. La història recorda els que van dir no quan calia dir no. Quan un pla naix humiliant, participar-hi és embrutar-se. I si el Canadà entra en aquest joc, haurà triat la comoditat geopolítica per damunt de la coherència. Haurà triat la cadira del consell per damunt de la veu del poble.

Som davant d’un crim moral. Perquè Gaza no necessita ser la Riviera. Gaza necessita ser Gaza. Amb els seus habitants. Amb la seua memòria. Amb el seu dret a existir.

No es pot reconstruir si abans no reconeixes que aquella casa era d’algú, si abans no reconeixes que aquella ciutat ha estat destruïda per un crim, si abans no reconeixes que aquell poble ha estat deshumanitzat.

El que s’està proposant no és un projecte de vida. És una operació de poder. I cal dir-ho clar, perquè ja n’hi ha prou de metàfores i d’eufemismes: és saqueig, imposició, administració humiliant de la desfeta. I si el món hi participa, no estarà ajudant Gaza. Estarà ajudant a enterrar-la per segona vegada. La primera sota les bombes. La segona sota els plànols.

El cervell no sap tornar

Foto de Алесь Усцінаў.

En una d’aquelles formacions d’educació emocional que el claustre fem de tant en tant —d’eixes que, entre dinàmiques, paraules amables i conceptes estan pensades per donar-nos aire entre tanta urgència— el psicòleg que la conduïa va dir una cosa aparentment simple, però que em va impactar com un colp sec. Va parlar del cervell humà i del cervell animal.

I va dir, més o menys, que, quan un animal ha estat sotmés a una situació de perill o d’estrés intens, el seu cos reacciona, s’activa, fuig o lluita si cal. Però, quan el perill desapareix, el cervell ho deixa anar. Recupera aquell punt de la vida anterior al sotrac. Torna a aquell present de menjar, caminar i dormir. A existir sense carregar el pes del que podria haver passat.

En canvi, en els humans, el mecanisme no s’atura amb tanta facilitat. Quan nosaltres travessem una experiència dura, hi ha una part del cervell que es queda enganxada, com si no acabara de creure’s que ja ha passat. El pensament cau en l’enviscada d’aquell sotrac. I llavors comença la repetició: el record, la imatge, la reconstrucció, el “i si…?”, el “què hauria passat si…?”, el “podria haver sigut jo”.

I el pitjor de tot és que, en aquest bucle, el cos no ho viu com una ficció. Ho viu com una amenaça real. Present. Activa.

Això passa perquè moltes de les nostres pors no són un defecte moral, ni una debilitat, ni una falta de caràcter. Són un mecanisme de protecció. Quan el cervell detecta una amenaça, activa el mode de supervivència. És com si, de sobte, la vida es reduïra a un únic propòsit: no tornar-ho a patir. I per aconseguir-ho, el cervell fa dues coses.

La primera és que no tanca l’episodi. No el guarda en una carpeta del passat amb un títol i una data. El deixa obert, el revisa, el repassa. El reprodueix. Perquè vol copsar-ne fins a l’últim detall. Com si pensar-hi una vegada i una altra fos una manera de controlar-ho.

La segona és que generalitza. No es limita a dir “això va passar allà”. Diu: “això pot passar”. I quan el cervell arriba a aquesta conclusió, el món deixa de ser un lloc neutral. Es torna un mapa ple de gomets vermells. I ja dic, no cal haver-ho patit en primera persona.

Aquesta és una de les coses que més m’inquieta: que l’angoixa no naix només de la tragèdia pròpia, sinó també de la tragèdia que has vist patir a altres, de l’aliena. Tant fa el lloc des del qual n’has estat testimoni, ni la relació o coneixença de les víctimes, ni que siga un reportatge vist per televisió. Perquè el cervell humà no és només una màquina de reaccionar. És una màquina d’imaginar. I quan veu una catàstrofe, quan veu un accident, una desgràcia, activa una pregunta que, alhora, és una trampa: “I si m’haguera passat a mi?” I, a partir d’ací, el que era una notícia es converteix en una possibilitat que m’implica emocionalment. El que era un fet llunyà es transforma en una ombra pròxima. I el cos respon com si el perill se t’hagués instal·lat dins de casa.

No és cap exageració. És biologia emocional. Per aquest motiu, de vegades, hi ha persones que, després de veure una tragèdia, no podem dormir bé. O tenim el cos tens. O sentim una inquietud que no sabem com explicar. A partir d’aquell moment tendim a evitar certes situacions. I, sense adonar-nos-en, comencem a prendre decisions condicionades per aquesta por.

No és una qüestió de feblesa. El nostre cervell fa el que sap fer millor, allò pel qual ha estat també programat: protegir-nos. Encara que s’equivoque de temps i lloc.

Hi ha un altre matís important: el cervell no calcula el risc com ho faria una estadística. No funciona amb percentatges. Funciona amb imatges. Funciona amb impacte. Amb aquella impressió que li queda gravada.  Per això, encara que racionalment puguem dir “això és molt poc probable”, la resposta emocional del cervell és: “però ha passat!”. I això, moltes vegades, és suficient per a alterar-nos la percepció del món.

Un exemple clar ha estat l’accident tan greu que s’ha viscut en el transport ferroviari. Potser el tren continuarà sent, en general, un mitjà segur. Potser les dades seran favorables. Potser el sistema funcionarà bé la major part del temps. Però l’angoixa no es resol amb dades. Perquè la por no naix d’una estadística, naix d’una escena. I quan la tens al cap, el cervell fa una associació simple, immediata i molt humana: tren = perill. I encara que tu intentes raonar-ho, el cos et respon abans. S’accelera el cor. La respiració. El nus a l’estómac. La tensió. L’evitació. Com si el cervell et diguera: “no em demanes calma; jo estic intentant salvar-te”.

El problema no és recordar: és no poder deixar-ho anar. Recordar és humà. I és necessari. Recordar ens fa aprendre, ens fa créixer, ens fa respectar el perill real. El problema arriba quan el record deixa de ser un record i es converteix en una alarma permanent. La ment no torna al present, el cervell no sap que allò ja és història. I la tragèdia s’instal·la com una possibilitat fixa i comença a decidir per tu, què fas, què evites, què tens por de fer, on no aniràs, què ajornes, què controles obsessivament.

I això, en una societat saturada d’informació, és especialment delicat. Perquè ara no només vivim les nostres crisis: vivim també les crisis del món sencer, en directe, repetides, amplificades, amb imatges que el cervell interpreta com a presencials.

Potser, al final, l’educació emocional no hauria de ser només aprendre a respirar, posar nom a les emocions o fer dinàmiques de grup. També hauria de ser aprendre que el cervell, davant d’una cosa que considera una amenaça, pot quedar-se atrapat en el “i si…?”. Que el cos pot continuar reaccionant tot i que el perill ja no hi siga. Que la por no sempre és racional, però és real per a qui la sent. I que no podem exigir-nos serenitat com si es tractés d’una obligació moral.Això no vol dir que siguem febles, sinó que som humans. I el nostre cervell, simplement, encara no ha aprés a creure’s que ja som fora de perill.

Julio Iglesias

Se n’està parlant molt, d’aquest “senyor”. I més que se’n parlarà, encara. I no tot serà ni clarificador ni edificant. No sé si amb aquesta entrada afegiré alguna cosa diferent, la meua intenció és aquesta. Però hi ha coses que s’han de dir. Per responsabilitat. No per condemnar, no per sumar-nos al soroll, sinó per posar context, memòria i criteri enmig d’una allau de reaccions previsibles.

En els darrers dies, una investigació periodística ha tornat a situar Julio Iglesias en el centre del debat públic. No entraré en el terreny que correspon als jutjats. No em toca dictar sentències ni substituir el treball de la justícia. Però sí que em correspon —com a ciutadà— interrogar el relat que durant dècades hem construït i protegit al voltant d’algunes figures públiques.

Perquè el problema no és només un home. El problema és tot allò que l’ha fet possible.

Durant anys, Iglesias ha estat presentat com una icona d’èxit, virilitat i seducció. Un model de masculinitat celebrat sense fissures, on la insistència es confonia amb encant, la superioritat amb carisma i la cosificació amb normalitat. Moltes de les seues actituds públiques, observades amb ulls d’avui, resulten com a mínim inquietants. Però aleshores no ho semblaven. I aquesta és la pregunta incòmoda: per què no ho eren?

Potser perquè l’èxit, quan és massiu, genera una forma d’immunitat moral. O perquè ens hem acostumat a separar l’obra de la persona només quan ens convé. O potser perquè hi ha homes als quals la societat sempre ha estat disposada a perdonar-los més que a sentir les veus que quedaven fora del focus.

Aquesta indulgència no ha estat només cultural. També ha estat política. Recorde perfectament com governs autonòmics, com el valencià en temps d’Eduardo Zaplana, van destinar quantitats indecents de diners públics a contractes de promoció que no van revertir en cap benefici real per a la ciutadania. Operacions d’imatge buides, sense retorn, pensades més per lluir noms que per construir país. La promoció va brillar per la seua absència; els comptes privats, no tant.

I ara, quan el mite trontolla, no sorprén veure qui corre a defensar-lo. Figures com Isabel Díaz Ayuso o José Luis Martínez-Almeida no perden l’ocasió de tancar files. No defensen només una persona concreta: defensen un model simbòlic, una manera antiga d’entendre el poder, l’autoritat i la masculinitat. Defensen el dret a no revisar res, a no demanar-se res, a no rectificar mai.

El més preocupant, però, no és aquesta reacció. El més trist és constatar com encara aixequem monuments —reals o simbòlics— a figures de moral dubtosa, mentre ignorem sistemàticament aquelles persones que, sense focus ni aplaudiments, sostenen la societat amb el seu treball, la seua cura i el seu compromís quotidià.

Docents, sanitaris, treballadores de cures, activistes socials, científiques invisibilitzades, gent anònima que millora el món sense convertir-ho en espectacle. No omplin estadis, no venen discos, no donen titulars grandiloqüents. Però fan possible la vida en comú.

Potser ha arribat l’hora de revisar a qui celebrem i per què. No per venjança, no per puritanisme, sinó per salut democràtica. Per entendre que una societat madura no és la que protegeix els seus ídols a qualsevol preu, sinó la que és capaç de mirar-los de cara, amb ulls crítics, i decidir si realment mereixen el lloc que els hem atorgat.

Quan els mites cauen, no hauríem de preguntar-nos només què han fet ells. Hauríem de preguntar-nos què hem fet nosaltres per sostenir-los tant de temps.